Capítol 7. Mono de moto (Índia – part II).

Si trepitjar una merda significa tenir bona sort, a aquestes altures del somni hauria de ser l’home més afortunat del planeta. I no només perquè n’hagi xafat més d’una, sinó també perquè n’he trepitjat de tota mena: de vaca, de gos, d’elefant, humanes i vés a saber tu de quin altre animal.

Però desafortunadament aquest no és el cas. Fa ja gairebé un mes que vam arribar a Colva Beach, un poblet de Goa, l’estat més petit de l’Índia famós per la visita de milers de hippies procedents de tot el món. I dic que no tenim sort perquè encara no ha arribat la moto. Ens van dir que trigaria uns 25 dies, i al final seran uns 40. Estem una mica desesperats, perquè a banda que aquesta situació ens fa trontollar una mica el viatge, ja ens coneixem cada centímetre del poble. I si amb això no n’hi hagués prou, és època de monsons i plou gairebé cada dia. Els primers dies brillava un sol radiant, però vaig començar a sospitar que quelcom no anava bé quan prenent un batut de xocolata a una terrasseta del poble vaig veure a una nativa amb un paraigües. Amb la calor i el sol que feia no vaig acabar d’entendre-ho. Un mes després d’estar per aquí, ara tot m’encaixa perfectament. Aquí pots aixecar-te del llit sota un sol espectacular, i en un minut pot caure una tormenta perfecte que et pot reventar el paraigües.

20140825_104531

Total, que així estan les coses i així te les expliquem. Com que durant els viatges el més important no és el destí sinó el trajecte, intentarem gaudir de cada dia el màxim possible sota aquestes circumstàncies i també aprofitarem per reposar, intentar menjar bé i carregar les piles. Ens espera un viatge al port de Bombay que segur serà estressant, i una ruta per l’interior del país plena de sorpreses després.

DSC_4230

De moment ens hem allotjar a un hotel que ens atorga tot el que ara necessitem: tranquil·litat, bon preu, bona companyia, neteja, bon menjar i fins i tot una piscina. Gràcies a ell, el temps pesa menys. A més, per culpa d’uns problemes amb l’aigua ens han canviat d’habitació. Com que és temporada baixa i ja ens coneixem ens han enviat a una de les suittes del ressort amb tele que sintonitza amb l’HBO, un canal en el que no paren de fer pelis. També aprofitem per llegir una mica, com el llibre titulat Sifarnodo del meu amic JuanDe Sáez Clavijo, un poeta que treballa a Dynamic Line del que us n’apunto un extracte que encaixa perfectament amb l’esperit del nostre projecte:

“Necessito la roba estesa, necessito un calaix de records, necessito un armari d’hivern ple de vida i de somnis, necessito un test on enterrar els temors, necessito un racó al llit on mirar el nord i, d’una vegada per totes, de veritat, necessito que, al arribar la llum del dia, la meva maleta estigui ben buida”.

Durant aquests dies hem fet una mica de tot, començant per visitar el perruquer per posar a ratlla el meu cabell, que anava a la seva des de ja feia setmanes. Visitar el Sai Hair cutting saloon va ser tota una experiència. Com sempre que entres a un lloc així, només tens una opció: deixar-te emportar. D’aquesta manera, el perruquer va fer una demostració dels seus coneixements per aconseguir rebaixar el pes del meu cap. Per assolir-ho, va utilitzar unes tisores oxidades que al tallar feien un soroll que estava molt allunyat del soroll que fan les tisores acabades de comprar. També va utilitzar una navalla per taller les patilles i la part posterior del coll. Com que gairebé no tallava res, em va raspar la pell fins deixar-me-la morada. Però no passa res. Jo m’adapto a això i al que faci falta. Va afinar tan bé la seva feina que també em va tallar els pèls que sobresurten de l’orella, que diuen són el símbol de l’entrada de la tardor de la teva vida. Al no tenir-los, suposo que torno a estar a l’estiu. I així fins arribar al final de la sessió, moment en el que va deixar tots els instruments al mostrador per començar a colpejar el meu cap amb les seves mans com si fossin unes congues.

DSC_4274

En unes setmanes ja ens coneixíem tot el poble. Es tracta d’un sol carrer on hi ha botigues per turistes a les dues cantonades. Cada dia ens saludava el nen de la botiga de souvenirs, la dona de la botiga de roba, la parella de la botiga de mòbils, el taxista, els nois dels rickshaws, els mecànics del taller de motos similar al de Can Puntí… tots. Al no haver-hi més turistes suposo que donàvem una mica la nota i érem el blanc de les seves mirades i pensaments. I gràcies a tots ells vam intuir com veuen a les dones a aquest país. No coneixem el motiu, però creiem que són molt optimistes en aquest sentit. Sobretot amb les estrangeres. Potser pensin que totes són molt efusives, lliberals i modernes. Per aquest motiu, hi va haver molts diàlegs curts com el d’un taxista d’uns 50 anys amb la Lore just quan ens vam creuar pel seu costat caminant tranquil·lament:

Taxista: Hi! Do you want a taxi?
Lore: No, thanks.
Taxista: I Love you. See you later.

Però la Lore mai hi va anar. Més d’una persona s’acosta a la Lore només per preguntar-li “Can we be friends?”, o per tirar-se fotos amb nosaltres, com si fóssim estrelles de Hollywood.

Com es fa tot arreu de l’Índia, al final de la jornada vam anar a veure les famoses postes de sol, que són tot un ritual. Quan l’astre rei decideix arraulir-se amb la manta verda d’un mar cristal·lí per acomiadar-se del dia és quan Colva Beach es deté durant uns instants i gaudeix d’un moment màgic que es pot viure cada capvespre. I mai cansa. Sempre en vols més. Són com els festucs. Mai en tens prou.

DSC_4575

Al tenir tant “mono” de moto, en vam llogar una durant dos dies. El primer la vam utilitzar per visitar Panjim, la capital de Goa. Durant el trajecte de 40 kilòmetres, a més d’haver-nos de parar intermitentment durant el camí perquè plovia, vam tenir un episodi fosc amb un policia. Aquí pots veure motos que carreguen fins a cinc persones, una altra que porta una escala de gairebé tres metres, i fins i tot la utilitzen per carregar porcs. Però no, el poli ens va aturar i ens va multar perquè no portàvem casc. Sorpresos, li vaig preguntar el motiu per el que no aturava a les altres motos mentre li senyalava a la gran quantitat de motoristes que passaven per al nostre costat, tots sense casc.

20140903_120427

El poli, sense dir res, es va emportar el meu carnet de conduir a la seva caseta al costat de la carretera i va omplir la multa, que pujava a 100 rupies (1,20 euros). Mentre l’escrivia, li vaig preguntar on la tenia que pagar, i em va dir que allà mateix. Va ser llavors quan, felicitant-lo, li vaig insinuar que els diners eren per ell. O més ben dit, li vaig dir directament: “Very nice, very nice. Now you can keep the Money, can’t you?”. A l’acte, el poli es va aixecar, es va tornar boig i va començar a cridar-me repetint-me “Don’t tell me thissss!” una i una altra vegada. Tot, mentre m’agafava el bitllet de 100 rupies de la mà i l’amagava a la butxaca del darrera dels seus pantalons. Al veure’l tan nerviós (ja diuen que les veritats ofenen), vam optar per pujar-nos a la moto i sortir disparats. Fins que vam arribar a Panjim, on hi vam estar mig dia. I com perdre’s no és en absolut una pèrdua de temps, l’altre mig el vam dedicar a conèixer carreteres misterioses que ens van conduir a destins més o menys atractius. Més que menys.

Multa

DSC_4479

Uns dies més tard vam tornar a llogar la mateixa moto. En aquesta ocasió per visitar Palolem per recomanació de l’Olguita i en Francisquito. Durant el trajecte, ens va tornar a sortir un poli del no res i es va col·locar al mig de la carretera ordenant-los l’alto. Suposo que com el d’uns dies abans, veia un feix de bitllets gegant fàcils conduint una moto.. I com que no hi ha res com l’experiència per saber com has de reaccionar, vaig decidir donar gas a tope a aquella movilette vermella per fer quelcom que no havia fet mai en tota la meva vida: donar-me a la fuga. I si no ho has fet mai no et pots ni imaginar la sensació de llibertat que un té al fer-ho, i més si qui va al darrera és la teva parella que no para de riure.

Palolem és una ciutat costera, i com totes les de la zona, molt bonica i recomanable. Vam aprofitar per menjar davant del mar tranquil·lament gaudint d’un paisatge de poema, i per la tarda vam tornar a Colva Beach, el poblet del carrer amb l’hotel que ens ha acollit amablement des de ja fa força temps.

Obro parèntesi. Mentre escric això són les 11 de la nit i hem percebut a un indi al passadís de l’hotel espiant-nos pel pany de la porta de la nostra habitació. Tanco parèntesi.

20140911_143150

Durant aquesta temporada també vaig celebrar el meu 40è aniversari. I ho vam fer tirant la casa per la finestra: vam llogar una altra moto per 2 euros (el propietari ens va dir que no tenia assegurança, però al ser nova ens va comentar que no la necessitava), i vam visitar una altra vegada Panjim per anar a la millor pastisseria de Goa a menjar dos donuts de xocolata amb nata artesanals. I a la tarda vaig gaudir d’una experiència vital fruit del regal que em va preparar la Lore. El recepcionista de l’hotel va resultar ser també el fisioterapeuta del ressort i em va fer un massatge indi amb olis que no oblidaré a la meva vida. Em va fer entrar a una caseta diminuta (si dic “caseta” no pot ser d’un altre tamany), i un cop dins vaig veure una llitera plena de pètals i vaig sentir música màquina sonant a baix volum, tot sota una llum tènue, gairebé absent. Llavors em vaig treure la camiseta i em vaig deixar el banyador. “Take off, take off”, em va repetir. I així va ser com em vaig quedar totalment nuu davant d’un indi. Em va fer estirar cap per avall i em va començar a untar amb oli tota la part del darrera, inclòs el cul. Al cap d’uns 20 minuts em va fer girar i em va repassar tota la part davantera. Em va posar oli a dins les orelles, damunt les parpelles i fins i tot es va aturar fins i tot a la meva gola acaronant-la suaument. Afortunadament va esquivar en tot moment les meves parts nobles. Jo m’adapto a tot, però això sí que no ho hagués permès. Sóc de plastilina, però no tan! I així fins que va finalitzar la sessió, on un parell de vegades gairebé exploto a riure en veure’m en aquella situació, una situació molt similar a una altra que vaig tenir a Barcelona amb els meus amics Javi, Dani i Manu. En aquella ocasió si que no em vaig poder aguantar i en mig d’un silenci sepulcral se’m va escapar un riure en mig del massatge que van sentir fins i tot els clients del pis del damunt mentre ens relaxaven als quatre a la mateixa habitació.

petals

I així va ser com el recepcionista va finalitzar amb una de les seves missions dins el ressort i em va fer aixecar. I allà estava, en peu, ple d’oli per tot el cos amb pètals enganxats a tot arreu, fins i tot al meu membre viril. Em vaig posar el banyador intentant que s’enganxés el mínim amb el meu cos i vaig dirigir-me a l’habitació procurant no relliscar per dutxar-me ràpidament.

I així van anar passant els dies. Amb experiències divertides acompanyades de molta pau i tranquil·litat. Però a dia d’avui ja estem cansats. Tenim ganes que en Richard torni. Tenim ganes de continuar donant forma al nostre somni per tal que la seva empremta no sigui menys real que la d’una petjada. Conduir per l’interiro de l’Índia ha de ser espectacular. Però aquesta és una història que encara no ha arribat, i desconeixem com serà. I com que és de mala educació parlar amb el cap buit, ho deixem aquí. Si vols, ens veiem al proper capítol. Hi estàs convidat. I aquesta no és d’aquelles invitacions en la que després et trops que has de pagar per obtenir-ne quelcom. És totalment gratuïta. I sense trampes. No com el Facebook.

*Somiar és gratis, però per realitzar-ne alguns, necessites ajuda. Aquest bocí de somni ha cobrat vida gràcies a APIC – Asia Pacific International College, Go Study Australia,Foto24 i Dynamic Line, gràcies als nostres col·laboradors, i sobretot gràcies a tu, que has decidit seguir-nos. I no ho oblidis: si pots somiar-ho, pots fer-ho.

CURIOSITAT.

Somiar esborra el dolor. Quan somiem, concretament en la fase REM del somni, les substàncies químiques generadores d’estrès deixen de produir-se i el cervell processa les experiències emocionals del dia al mateix temps que suavitza els records negatius o dolorosos, tal i com conclou recentment un estudi neurocientífic de L’Universitat de Califòrnia de Berkeley.

DEDICACIÓ.

Va per vosaltres: Patas i Irene, David Guimerà, Andrada i Claudiu, els meus ex socis Eudald Rota i Arnau Birba, els meus amics de Camprodon Jesús Vilarrasa i Xevi Moret, a Joan Casademont i David García, i la Montse Casamitjana i la Lidia Raurell, de la meva divertida etapa a La Molina. Una mica de sal és important a la vida. Molts dels records que tinc estan al punt gràcies a la vostra.

FraseDreamhunters42

No comments yet.

Deixa un comentari

Current ye@r *

7ads6x98y