Capítol 14. Sumatra. Punts de vista (rotllo “Pulp Fiction”). (Indonèsia I).

1. Punt de vista de la Lore.

Ha arribat el moment de deixar Malàisia, emmagatzemar tots els records que hem viscut fins ara a algun lloc inoblidable del cervell i mirar endavant. Així vam arribar a l’aeroport de George Town on després de 50 minuts de vol ja érem a Medan (Indonèsia). Coneixia poques coses d’aquet país, com que la població predominant és musulmana (el que em feia pensar que potser serien molt estrictes), que no hi ha molt desenvolupament econòmic, que consta de 18.600 illes de les que 6.000 són habitables, i poca coses més.

Sortint de l’aeroport calia agafar un autobús que ens portés a la ciutat on teníem reservat el nostre guest house. Era fàcil demanar qualsevol informació perquè tota la gent parlava anglès i era molt amable.

En una hora ja érem al centre de la ciutat però encara faltava per arribar a la nostra destinació. Després de negociar el preu amb tres xofers de tuc-tuc, per fi iniciàvem la última etapa del viatge d’aquell dia.

Ja era fosc i queien gotes. El tuc-tuc tenia un plàstic davant en comptes d’un vidre, fet que no ens permetia veure què hi havia a l’exterior. Només podíem veure el nou país que visitàvem mirant pels laterals. Els carrils eren il·luminats i el nostre xofer, com tothom, conduïa d’una manera que no ens transmetia gaire seguretat. D’entrada l’únic que es notava eren els llums d’altres vehicles que s’acostaven, molts forats a l’asfalt que ens feien sentir com si fóssim sacs de patates, i moltes maniobres que el xofer feia apurant fins l’últim moment. I així vam estar una altra hora en la que vaig sentir perill, estupefacció, cansament, diversió i altres sensacions, fins que vam arribar al Guest House que havíem reservat la nit abans a Malàisia.

Durant tots els dies que hi vam ser, els propietaris ens van tractar d’allò més bé. Primer ens van donar beguda i galetes de benvinguda, i després, durant tota l’estada, ens van ajudar amb la informació necessària per tal que no tinguéssim cap problema.

El pròxim dia va arribar en Kristjan, el nostre amic d’Islàndia amb qui junts vàrem enviar les motos des de Malàisia a Indonèsia. Com que aquell dia era un diumenge i també ho necessitàvem, vam descansar tan com vam poder.

L’endemà va ser un dia intens. Des de les 8 del mati fins a les 19:30 tots tres el vam dedicar a recollir la moto del port de Belaware. Aquest tràmit sempre té quelcom en comú amb els altres que hem realitzat fins ara: hores i hores d’espera que no acaben mai. Vam començar el dia anant a un poble on buscàvem un despatx a pagar una de les tasses necessària per treure la moto. Cap a les 10 vam trobar l’empresa que buscàvem. Era una casa amb una habitació i un passadís on només dos persones eren despertes. Els altres encara dormien estirats a terra damunt de cartrons. Un cop que vam agafar els papers, vam anar cap al despatxos del port on durant 6 hores vam estar esperant obtenir més i més papers per poder recollir la moto. A les 17.30, per fi, ja anàvem a treure-la i mitja hora més tard ja sortíem del port.

Al cap de pocs kilòmetres de conduir per aquella zona, tots tres ens vam fer la mateixa pregunta: on és més difícil conduir, a l’Índia o a Indonèsia? En Kristjan i jo opinàvem que era més difícil a la Índia, però l’Albert deia que a Indonèsia i potser té raó, doncs jo no se conduir la moto. El que s’observava fàcilment eren els canvis bruscs de direcció que no s’indicaven mai amb l’intermitent, forats fondos a l’asfalt en tots els carrils, la gent s’aturava inesperadament al mig del carril, els passos de zebra són casi inexistents, les carreteres no tenen llum de nit i tot i que la carretera tenia dos carrils, eren insuficient per l’elevat trànsit que hi havia.

IMG_7377

Després d’una hora ja arribàvem a la Guest House. El dia havia sigut tan dur que vam decidir que el següent dia reposaríem.

Així doncs, dimecres vam començar a explorar Indonèsia. El primer objectiu turístic va ser Toba Lake (el llac volcànic més gran de del món). Per arribar-hi vam haver de recórrer 188 km.

El fet de llevar-nos d’hora ens va evitar conduir dins d’una aglomeració de vehicles d’una ciutat saturada. Durant el viatge vam començar a conèixer una altra part del país. Els kilòmetres que vam fer aquell dia no tenien res a veure amb els que havíem recorregut fins al moment. Gran part del trajecte va ser per muntanya, on freqüentment paràvem per gaudir i admirar el paisatge.

Les carreteres eren poc transitades. Cap a les 16:30 ja érem en un mini port on esperàvem el ferry perquè ens portés amb les motos cap a Toba Lake. Mentre l’esperàvem, vam poder gaudir d’una atmosfera molt agradable. Hi havien uns 15 nens que es banyaven despullats a l’aigua i no paraven de saltar d’un vaixell a un altre mentre sonava una música alegre que els donava més ganes d’exterioritzar tota l’energia que tenien dins. A una altra banda, un grup d’estudiants cantava i ballava fins que ha arribat un autobús que els ha recollit. Tot això passava al ben mig de la natura. Era el primer cop des de que érem a Indonèsia i veiem quelcom tan encantador.

DSC_6166

DSC_6168

Definitivament aquets no van ser els únics moments màgics dels que vam gaudir. Després de mig hora amb ferry vam arribar a Toba Lake. Això significava que érem a l’illa dins d’una altra illa, doncs la zona en la que estaríem els propers dies era situada al mig del llac de Toba Lake, i aquest llac era al mig de l’illa de Sumatra.

DSC_6217

Vam arribar a l’hotel quan ja era fosc. La nostra habitació es trobava ben bé davant del llac. Fins a la una de la matinada vam sentir el soroll de l’aigua, que semblava que li faltés poc per tocar la porta de l’habitació. No notàvem aquella sensació de calma i tranquil·litat des de la nostra estimada Pokhara, al Nepal.

PanoramiaLagoToba1

El proper dia el vam dedicar a donar voltes per observar com viu la gent d’allà. Em va fer recordar quan era petita i passava les vacances a casa dels meus avis. Tot es feia amb mètodes naturals i tradicionals. Aquell és el lloc òptim per qualsevol persona que viu a una ciutat europea i té ganes d’experimentar una vida totalment diferent, començant pel clima i acabant per les prioritats, doncs la gent de l’illa mai té presses ni cap tipus d’estrès.

DSC_6192

Indonèsia acabarà sent el país on hem recorregut més kilòmetres. Avergonyida confesso que no recordo tots els noms dels pobles que vam recórrer. Continuant el camí direcció a l’illa de Java, una nit buscàvem un hotel en un poble que crec que es deia Sidempuan. Va començar a ploure tant que vam parar al primer hotel que vam trobar. Allà va succeir la primera cosa inesperada. A les 6 de la tarda vaig visitar la perruqueria que hi havia al costat de l’hotel. Feia temps que volia pintar-me els cabells, però hi havia un problema: com la majoria de pobles de l’illa de Sumatra, la gent no parlava anglès.

Per fer-me entendre, els vaig ensenyar el color d’un catàleg que tenien perquè entenguessin com ho volia, però no paraven de dir “no”. Davant d’aquella situació, vaig anar al supermercat més proper i vaig comprar la pintura. Quan vaig tornar a la perruqueria, hi havia la professora d’anglès del poble que ens va facilitar moltíssim la comunicació.

La propietària, la Melati, no parava de parlar amb la professora per tal que em traduís els seus compliments. Al cap de pocs minuts ja érem amigues. Tota la gent que hi havia dins la perruqueria era tan maca que no sabia a qui admirar més. Al cap d’una estona a Melati se li va ocórrer l’idea de invitar-me a les 9 del vespre a l’Església de protestants on em va dir que hi havia una missa on cantava el seu fill. Molt contenta vaig acceptar, però li vaig demanar permís per invitar també a l’Albert i en Kristjan. Ella va acceptar molt il·lusionada. Un cop pintat el cabell vaig anar a l’hotel per recollir els nois i anar a sopar ràpid perquè faltava molt poc perquè comencés la Missa. Mentre sopàvem els li he explicat la proposta que m’ha fet Melati. Així doncs, a les 9 ja érem davant de la seva perruqueria, on ja ens esperava. No hem marxat cap a l’església sense fer la primera sessió de fotos. A més, va insistir perquè anés a visitar casa seva, que era al costat i era preciosa.

1897798_792846364138335_3010020080788931783_n

Arribant a l’església tothom ens mirava d’una manera molt amistosa, com si fes molt de temps que ens coneguéssim. Dins tothom cantaven cançons que ens van agradar moltíssim. Des de que vam posar el peu a l’església, la Melati em va tenir agafada de la mà durat tot la missa. Aquell gest d’amistat em va sorprendre moltíssim. Tots tres vam ser tractats d’una manera molt especial. M’he quedat amb un record molt maco d’aquesta experiència perquè a part de invitar-nos a aquet esdeveniment, ens van donar menjar, cafè, dònuts i unes coses que no se bé què era. També he de mencionar que el fill de Melati va cantar en anglès una cançó molt bonica. Finalment, abans de deixar l’església, van oferir un micròfon a en Kristjan perquè parlés i ens vam acomiadar amb una última sessió de fotos.

DSC_6323

DSC_6333

DSC_6382

L’endemà al matí, abans de continuar el nostre trajecte, tots tres vam tornar a visitar la perruqueria per donar les gràcies a la Melati i per dir-los adéu.

Com des del primer dia, gràcies a en Kristjan vam continuar menjant aliments tradicionals del país a llocs encantadors on pocs turistes serien capaços d’entrar. Personalment em relaxava quan veia que el menjar era cuinat. Cada dia ens adaptàvem més amb l’arròs posat en un plat o en una fulla de plàtan que no sempre era neta, noddles, patates amb ou, etc… I ara, des de la distància, sembla mentida però ho enyoro. Ens va anar molt bé acostumar-nos amb aquest menjar, doncs en alguns dels pobles que visitàvem, no teníem cap altra opció.

I així va ser com vam arribar a Bukittinggi, on per primera vegada a les nostres vides vam menjar “Buffalo”. Es tractava d’uns pinxos que, per l’aspecte, creiem que era budell amb una mica de carn fregida. El vam acompanyar amb arròs dipositat damunt d’una fulla de plàtan. Potser aquest va ser el lloc menys net que havíem sopat fins el moment. Fins i tot vaig veure-hi una rata per sota de les taules. Aquella nit vaig pensar que si en aquell moment no vaig tenir cap indigestió, ja no la tindré mai més.

IMG_7334
DSC_6502

Els dies passaven ràpid. Sempre acostumàvem a conduir fins a les 17 h. Un dia, més o menys a aquesta hora, va començar a ploure a bots i barrals. Per evitar mullar-nos, ens vam aixoplugar en una gasolinera, on hi vam conèixer l’Eva, la persona que ens va acabar oferint la millor experiència de tot el viatge. Es tracta d’una noia que es dedica a vendre fruita en aquella mateixa gasolinera. Al veure’ns, molt contenta es va acostar i me’n va oferir una que encara avui no sabem ben bé de què es tractava, però no ens va agradar gaire. Es tracta d’un aliment que la gent del país adora, però que a nosaltres no ens va convèncer gaire.

Era difícil entendre’ns amb ella, però lentament vam anar connectant. Definitivament, com tothom, es tractava d’una persona molt amable i simpàtica.

Ja eren les 5:30 de la tarda, la pluja no parava i l’hotel més a prop era a 60 km. No sabíem quina era la millor decisió per prendre. Amb aquell temps no podíem tirar endavant i faltava poc per fer-se fosc. També hi havia el problema que la tenda de campanya no semblava gaire apropiada. En Kristjan i l’Albert comentaven de dormir al terra de la caseta de la gasolinera. Segur que no hi hauria cap problema! Però també hi havia una altra opció: dormir a casa d’algú. Al principi no em feia gracia, però admeto que era la millor opció. Com que tota la gent que ens rodejava era tremendament maca, vaig pensar que seria fàcil aconseguir-ho. Per això li vaig demanar a l’Eva si ens podia ajudar. Com vaig poder, amb senyals vaig explicar-li que no teníem on dormir, i si sabia algun lloc per passar la nit. I després d’entendre el que necessitàvem, sense pensar-ho més d’un segon, ens senyala que la seguim. Ens acabava d’invitar a dormir a casa seva.

Després de conduir 10 minuts vam arribar a un poblet molt modest però amb gent tan generosa que el meu vocabulari es massa pobre per descriure.

Un cop a casa seva, l’Eva i jo vam anar amb el seu scooter a comprar menjar perquè faltava poc per sopar.

Tornant, veig que la seva casa era més que plena que els carrers del poble. Tothom ens invitava a una boda que es celebrava aquell vespre. La gent era tan contenta que en aquell moment molts d’ells també ens oferien casa seva, però no teníem pensat deixar l’Eva.

Cap de nosaltres ens intuíem que estàvem a punt d’assistir a una celebració que mai oblidarem. Només arribar ens va entusiasmar veure la vida d’aquella gent aquell vespre, i encara avui em fa feliç quan ho recordo. Vam arribar al vol de les 20.30, i com que érem estrangers teníem un lloc reservat a la primera fila. Poc a poc vam anar aprenent com anava la cosa. Cadascú havia de pujar a l’escena com a mínim un cop per cantar una cançó tradicional del país. I com no podíem ser una excepció, va arribar el nostre torn, i com que cantar no es el que millor sabem fer, crec que els vam deixar una mica decebuts.

IMG_7481

Primer vaig cantar jo. Abans d’entonar les primeres notes, vaig pensar que potser tindria una música d’acompanyament, qualsevol, però no va ser així. Com que no ens enteníem gaire, al final vaig decidir cantar sense música. Feia estona que negociaven aquesta tema i al final vaig pensar que el millor era no perdre més temps. No tenia ni idea del què podia cantar. Va ser llavors quan vaig recordar una cançó de quan era petita, titulada “Estimada nena, no estiguis trista”. Mare de Deu! Sort que ningú va entendre les tonteries que cantava! Tothom em mirava una mica estranyat, però jo intentava complir amb els seu desitjos. Després d’una estona va arribar el torn de l’Albert, que va ser preciós. No sé pas en quin idioma va cantar, perquè em vaig esforçar molt intentant entendre quelcom, però no vaig entendre res més que una paraula de la seva cançó, que era la paraula “aquí”. No parava de cridar davant del micròfon. La gent estava molt contenta per la seva interpretació. De fets, tots ho estàvem. I finalment li va tocar el torn a en Kristjan, però va aconseguir no haver de cantar. Encara mentre escric aquestes línies desconec com se’n va en sortir!

IMG_7521

Però cantar no era la única tradició. En quedava una altra: ballar. I malauradament, en aquest tema tampoc no en som especialistes. Tan en Kristjan com l’Albert van decidir inventar-se un ball estrany tan aviat com van tornar a pujar a l’escena. Era curiós, però el trobava molt interessant. Crec que només els nens petits poden igualar aquell estil i ser tan trempats com ells dos.

Tots estàvem molt contents, però la festa ja estava a punt d’arribar al seu final. Els moments més agradables que havíem viscut a Indonèsia eren a punt d’acabar-se. Abans de marxar, però, ens van convidar a menjar arròs, ous, pollastre, i un llarg assortit d’aliments, alguns dels quals encara avui no sabem què era. Després ens vam acomiadar de tothom i vam marxar a dormir.

IMG_7595

El pròxim dia al matí vam anar a visitar la casa del germà de l’Eva. Allà també vàrem ser tractats com reis. No vam deixar el poble sense fer un altre sessió de fotos i ens vam acomiadar d’una gent amb uns valors espectaculars, conscients que havíem viscut una nit que no oblidarem en la nostra vida.
I així vam continuar el camí direcció a Lahat, on també ens esperava una petita aventura força més moguda.

DEDICATÒRIA.

M’agradaria dedicar aquesta crònica primer a l’Albert, que m’ha ofert la possibilitat de conèixer un altre part del món que no coneixia gens. Gracies a ell he conegut gent meravellosa com la de Indonèsia, Cambodja, Nepal i altres llocs. També li agreixo per conduir tan bé durant tot el viatge, en especial a Indonèsia i Índia, on no és gens fàcil. Gràcies tresor per tot que has fet per mi, mai havia viscut tantes coses en tan poc temps.

Aquesta crònica també és per en Kristjan, amb qui vàrem compartir cada dia del viatge d’Indonèsia, així com molts moments especials com els sopars al Hard Rock Cafe Bali. Les experiències viscudes junts quedaran sempre al meu cor i ben segur que al de l’Albert també.

També vull agrair en JuanDe Sáez, de Dynamic Line, per oferir-nos un equipatge que ens va salvar la vida a l’autopista de Malàisia, un accident que ens va deixar tocats. Mil gràcies per confiar en nosaltres!

He escrit la crònica expressament per tota la gent d’Indonèsia que he conegut, gent amb ànima molt positiva i sincera. Mai oblidaré tots els records tots ells m’han regalat.

2. Punt de vista de l’Albert.

En ocasions, quan una llarga sèrie de televisió famosa comença a perdre l’audiència, el truc més habitual dels guionistes és afegir un nou personatge carismàtic que aporti frescor a la història. A la nostra va aparèixer just en aquesta etapa del viatge. Qui havia de dir que seria un islandès el que acabaria enriquint el nostre viatge d’una manera tan intensa i positiva.

Tot i que ens vam conèixer a George Town, Malàsia, per casualitat, quan embarcàvem la noto al vaixell de patates gràcies a l’ajuda del Sr. Lim, no vam tenir la oportunitat de parlar tranquil·lament fins al fantàstic hotel de Medan, al nord de la illa de Sumatra, a Indonèsia.

Nosaltres vam arribar amb avió el dissabte, un dia abans que ell i dos dies abans que ho fessin les motos. Quan érem a l’aeroport, el policia que ens va segellar els passaports ens va començar a indicar com seria la gent del nord del país. No parava de riure i de tractar-nos amb molta educació. Quina diferència amb la policia de Tailàndia!

Ens hem allotjat a l’hotel K77 Guest House, el millor hotel qualitat-preu d’una ciutat tan estressant com qualsevol altra de l’Índia. Potser no tant com Bombay o Nova Delhi, però no és queda curta. Es tracta d’una ciutat saturada de gent amb un trànsit horrible en la que només pots fer una cosa: res.

10845987_591826324284511_1885806143024650527_n

Kristján va arribar el diumenge. Només observant-lo una mica ja et transmet pau, tranquil·litat, serenitat i alegria. Vam tenir tot el dia per conèixer-nos una mica més. No teníem pressa, doncs vam decidir viatjar uns dies junts, sense saber que aquells dies es traduirien en un mes i mig de companyia mútua que ens va anar com anell al dit, o mitjó al peu. Es tracta d’un viatger de 58 anys que està donant la volta al món amb moto en solitari. La seva senyora, tres fills i dos nets l’esperen pacients a Reykjavík aplicant una filosofia que jo també venc des de fa anys: llibertat total. Crec que només així una parella pot arribar a ser feliç, i si ella és feliç, tu també (o així hauria de ser). Es tracta d’un d’aquells homes que, al parlar, no pots fer res més que escoltar-lo. Desprèn saviesa per cada porus de la seva pell fruit d’una vida intensa, emocionant i que pocs tenen la sort de viure. Gairebé tota l’ha passat viatjant. I quan et trobes un home així, si no ets encantat, has d’aprofitar-ho i activar les dues orelles al màxim per absorbir cada paraula, consell o visió de la vida.

La missió per l’endemà era dirigir-nos al port de Belaware a recollir les dues motos. Primer vam haver de dirigir-nos al despatx del contacte del Sr. Lim, que ens ajudaria en tot el procés. La seva oficina estava embotida entre mil cabanyes d’un barri saturat rodejat per una cloaca plena de merda i animals morts. A l’entrar, dissimulem la nostra sorpresa al veure tres nois dormint al terra, també brut, d’una tètrica habitació sense finestres. Procurem no fer soroll mentre el nostre nou ajudant recull els papers necessaris abans d’anar al port.

DespatxBelaware

El dia va ser llarg. Com sempre, vas d’aquí cap allà com una baldufa marejada fins que, per fi, desorientat, quan comença a desaparèixer la llum del dia, et trobes davant de les dues motos encara sense saber exactament com ho hem fet.

Feliços iniciem el camí de tornada a Medan. Durant aquell trajecte ja vam començar a palpar la difícil conducció que requereix un país com Indonèsia. Hi ha vehicles per tot arreu i, com a l’Índia, necessites una mica de sort per acabar el dia al llit sense cap rascada.

Al arribar a l’hotel d’aquella amable família, on cuinen les millors patates fregides que hem menjat en mesos, planegem el trajecte que farem l’endemà. Analitzant el mapa ens adonem de la grandària d’aquell país, el quart amb més habitants del món. Ens sorprèn que per arribar a Bali, haurem de recórrer 3.000 kilòmetres, un trajecte que trigarem una mica més d’un mes en recórrer. No ens ho esperàvem per res.

A través d’una carretera fantàstica, serpentejant no només d’esquerra a dreta, sinó també d’amunt cap avall, i gairebé sense res de transit, arribem fins a Toba Lake, una parada obligatòria si ets al nord de Sumatra. Es tracta del llac volcànic més gran del món i el llac més gran d’Àsia. La curiositat és que enmig del llac hi ha una illa gegant a la que arribarem després d’una hora en vaixell.

DSC_6247

La illa de Toba Lake respira tranquil·litat pels seus quatre costats. És un lloc on el temps està aturat on la gent no té el més mínim interès en evolucionar. Són feliços amb el que tenen. Sembla que no vulguin res més. Per què? Viuen en el paradís on tots somiem viure algun dia quan anem a dormir i quan obrim els ulls. Sense estrès, sense despertador i sense presses absurdes.

DSC_6196

És tan fàcil ser feliç allà que ens allotgem a un apartament encantador a tres metres de l’aigua del llac per només 15 dòlars. A la nit, al apagar el llum i tancar els ulls per somiar, l’únic soroll que se sent és el suau xiuxiueig de l’aigua xocant contra la paret de pedra que hi ha davant de la nostra cabanya. Et quedes adormit a l’acte. No fa falta ni comptar mil xais. De fet, no veus saltar ni la segona. Aquell murmuri hipnòtic t’absorbeix de tal manera que deixa en ridícul qualsevol pèndul d’aquells que utilitzen els mags per balancejar-lo davant dels teus ulls. I no només és útil per dormir. Aquell balboteig també és un element que ajuda a entendre el per què de la felicitat i calma de la gent de l’illa. Perquè ells són exactament com el llac: cristal·lins, calmats, tímids, feliços i amables.

Gaudim d’aquest paradís durant tres dies, ignorant tot el que ens esperava. Sortim de l’illa conduint per un camí que va rodejant el llac i sortim per l’únic pont que l’uneix amb la resta del país. Però la diversió no s’acaba allà. Els propers kilòmetres els realitzarem per unes carreteres en les que els tres coincidirem en qualificar-les com les millors del viatge fins el moment, totes elles serpentejants rodejades per un entorn que sembla extret d’un conte fantàstic. I la cirereta arriba quan passem per sota un cartell que indica la línia de l’Equador, on ens aturem per gaudir d’un instant especial.

DSC_6524

Durant els propers dies creuarem mil llogarets on la gent apunyala mortalment el temps de mil maneres diferents: banyant-se en bassals, mirant el cel o, simplement, saludant als vehicles que passen per allà, sobretot si son uns motoristes com nosaltres. Sembla que no n’hagin vist cap altre en la seva vida. Alguns ens atenen amb una salutació militar i semblant seriós, altres ens mostren el polze en senyal d’aprovació i admiració, i altres allarguen la mà per donar-nos un “give me five” mentre passem pel seu costat cridant “Mister, mister!”, tan si ens ho diu a en Kristjan o a mi, com si li diuen a la Lore.

DSC_6294

Passem per llocs on sembla que no hi hagi hagut mai cap turista. La gent se’ns queda mirant al·lucinada i somrient. Són molt tímids, i encara que tenen unes ganes boges d’acostar-se i tirar-se fotos amb nosaltres, guarden la distància rient sense parar. La felicitat absoluta s’apodera d’ells just en el moment que els hi dónes permís per acostar-se per tal que es tirin unes fotos amb nosaltres. És tanta la seva emoció en aquell instant que es posen a saltar i comencen a donar voltes sobre el seu propi eix com un pollastre sense cap. La veritat és que són molt agradables i educats, i sempre t’acaben contaminant amb aquella alegria tan simple i senzilla. Com en tants altres llocs on hem estat, ens donen aquella lliçó que no falla que diu que quan més pobre, més feliços i més generosos.

A mesura que van passant els dies, anem coneixent més en Kristjan. És simple, sensible al soroll, meticulós, perfeccionista, generós i despistat. De fet, gracies als seus descuits, durant el trajecte guanyem un parell de sopars i alguna cervesa. Li encanten els Snikers (com a mi), i sempre, després de menjar, ha de fer la seva migdiada de 10 minuts. És obligatori i qualsevol racó és vàlid. Al terra, en un banc, entre insectes, etc. I així ho ha fet sempre. Ja sigui acompanyat o sol. I al finalitzar-les, tornem a pujar a la moto i continuem el camí. I entre parada i parada, ens explica mil anècdotes de la seva vida, com el seu sopar amb en Kevin Bacon, la seva trobada amb en Neil Armstrong o la seva participació en la recerca d’un avió de la Segona Guerra Mundial sota el gel de Groenlàndia.

És tan escàs el turisme que existeix en aquesta zona del país que és molt difícil localitzar hotels en condicions. Potser el pitjor de tots va ser el que vam trobar la nit del 23 de desembre, el dia que ens vam allotjar a un hotel que té les habitacions en un garatge. Mai abans havíem dormit en un lloc així. El pitjor és la olor, i el millor, que la moto és just al costat nostre. Aquella nit serà la primera que ens ajudarà a entendre com és la gent de Sumatra. Aquí pot succeir qualsevol cosa. Sempre. En qualsevol moment, del no res, gràcies a la gent, et pots trobar en un lloc que mai t’haguessis imaginat poques hores abans. Aquella tarda en concret, la Lore, després de molts mesos va anar a una perruqueria del costat del garatge on ens allotjàvem. Qui diria que, a la seva tornada, ens diria que teníem una cita. Les treballadores del negoci on des de sempre s’hi cuinen les xafarderies de qualsevol veïnat ens havien convidat a la celebració nocturna d’una missa que mai oblidarem.

DSC_6335

Després de sopar alguna cosa que mai sabrem què era a un restaurant de fusta típic del país en el que pocs turistes gosarien entrar, quedem amb elles i ens condueixen a l’església del costat. El lloc i l’ambient resulta molt càlid i encantador. És ple de gent, sobretot nens, tots ells uniformats i cantant cançons encisadores. Tot plegat aquell marc em recorden les cerimònies que celebren la gent de color als Estats Units on canten gòspel. Ens encanta estar allà al mig. L’atmosfera és tan positiva i alegre que és impossible no dibuixar un somriure al teu rostre. Si al meu poble, Ripoll, les celebracions a l’església fossin així, hi aniria cada dia sortint de treballar!

Som el centre d’atenció durant tota la nit. Sobretot quan s’acaba la festa, moment en el que la gent ens condueix davant l’altar i ens fan parlar amb micròfon. I al acabar, ens reuneixen i ens tiren mil fotos, com si fossin Cristiano Ronaldo, Bono i Angelina Jolie junts. Veiem flaixos per tot arreu.

DSC_6409

DSC_6355

DSC_6339

Cap al vol de les dues tornem al garatge a dormir, procurant ordenar mentalment tot el que havíem viscut. La veritat és que estem molt emocionats. I quan pensàvem que aquella nit seria una excepció, al cap d’un parell de dies, on entre mig vaig perdre les sabates en un hotel misteriosament en una altra nit on la Lore i en Kristjan van assistir a un karaoke, ens vam parar a una gasolinera per protegir-nos de la pluja en un lloc qualsevol de l’illa de Sumatra. Com sempre, només parar les motos ens trobem rodejats per vilatans que ens miren des de la distància accentuant un altre cop el seu alt nivell de timidesa. Tot i així, la Lore acaba coneixent l’Eva, una noia humil i simpàtica com totes, que ens invita a dormir a casa seva. Encantats acceptem la seva oferta, conscients que l’hem aconseguit gràcies a la presència de la Lore. Sense ella, una noia musulmana mai hagués invitat a dos homes a casa seva. Ella és el nostre passaport que ens permet acostar-nos encara més als habitants d’aquest país. Si en Kristjan i jo haguéssim viatjat sols, ens haguéssim perdut la mitat de l’encant d’aquesta zona d’Indonèsia.

Així doncs, la Lore puja al seu vespino i ens condueix a la seva casa de fusta en un carreró qualsevol d’un poble encantador. Aparquem i només baixar s’acosta una multitud curiosa que, alterats, ens rodegen sense molestar en absolut. L’Eva ens fa passar a casa seva i ens presenta la seva família. Com ella, la seva gent és humil. Viuen a les fosques la majoria del temps dins la seva casa de fusta. La seva família consta de cinc persones: l’Eva, els seus dos fills, la seva mare i la seva germana. Tots ells ens tracten com reis sense que ens coneguin de res.

IMG_7580

IMG_7572

IMG_7564

Al no parlar anglès, ens comuniquem amb ells com podem, sense que sigui difícil entendre’ns. Ens porten a la cuina, col·loquen un mantell al terra, i mentre l’Eva cuina amb un lot enfocant el menjar, ens delectem observant els objectes que decoren aquella habitació. Mai abans havíem estat en un lloc així. Les poques coses que tenen són tan antigues com útils. Ho aprofiten absolutament tot.

IMG_7438

Mentre sopem assentats al terra, ens comenta que aquella nit hi ha un casament, i que hi estem invitats. Encantats tornem a acceptar aquesta altra proposta.

Després d’un parell d’hores, quan el sol marxa cap a dormir, tots junts sortim al carrer i caminem uns 300 metres fins arribar a un escenari adornat amb mil floritures rodejat per centenars de cadires, encara buides, sis trons similars als que utilitzen els Reis Mags quan reben als nens on seuran els nuvis i els seus respectius pares, i amb una orquestra formada per un orgue Casio força gran que no pararà de tocar durant hores.

IMG_7489

Com invitats d’honor, ens reserven els seients amb millor visibilitat, just davant de l’escenari. Lentament tot es va omplint d’ambient, i molta gent s’acosta a saludar-nos en el seu idioma. En poca estona, l’organista fa gala de la seva habilitat amb el Casio, començant a entonar cançons típiques del país. Un rere l’altre, va pujant gent a l’escenari que agafa el micròfon per cantar mentre ballen a la seva manera. Alguns desentonen i altres ho fan prou bé. Després de tres o quatre cançons, m’empenyen i em fan pujar a l’escenari per cantar. Quan això succeeix, un no pot fer res més que preguntar-se “Com coi cantaré una cançó típica d’aquí, si no en conec cap!?”. Així que, al donar-me el micròfon, em llanço amb un petit discurs en anglès que ningú entén, només la Lore i en Kristjan. Al finalitzar, torno al meu lloc observant que la gent està estranyada. No entenen com és que no he cantat. Però no passa res. Va pujant més gent a l’escenari per seguir cantant, fins que arriben els nuvis amb els seus pares, que no semblen molt entusiasmats. Estan fantàstics. Amb un posant seriós, pugen i seuen als seus respectius llocs sense que la música deixi de sonar.

IMG_7468

IMG_7464

És llavors quan la gent segueix insistint. Hem de pujar a l’escenari per cantar i ballar amb ells. I com que en una situació així és millor deixar-se portar, ho fem com ara ho faig jo escrivint aquesta frase, que no té sentit: les salsitxes han decidit penjar-se una capa per intentar volar ben alt mentre sona la sintonia de la sèrie Dallas al televisor de la pastanaga.

A mesura que avança la nit, anem perdent el sentit del ridícul i la vergonya. Per molt que busquem, ja no el trobem enlloc. Durant hores cantem, ballem i riem amb aquella gent que, sense saber-ho, potser ens estan obsequiant amb la millor nit del viatge. Tots ells són encantadors i radien una felicitat al seu rostre al tenir-nos allà que ens fan entendre com de senzill és fer-los feliços. Amb poca cosa ja no necessiten res més. D’alguna manera, ens donen una altra lliçó que només es pot aprendre viatjant i sortint del nostre món regnat per la publicitat i les necessitats, la majoria absurdes.

Al finalitzar la cerimònia, després de menjar tota classe d’aliments, tornem a la cabanya de la família de l’Eva. Estem destrossats. Mentre en Kristjan i jo dormim suats al terra del menjador, la Lore ho fa en una habitació conjunta amb l’Eva. La seva mare i la resta de la família ho fan a la cuina, on tenen un llit.

L’endemà al matí, abans de continuar el viatge, ens porten a casa d’un germà a les afores del poble. Com sempre, ens tracten exquisidament oferint-nos tot el que tenen. Després d’esmorzar i una bona conversa, pugem a les motos direcció a l’illa de Java més feliços que un ocell amb una patata fregida al bec.

IMG_7589

I així vivim un dels moments més màgics del viatge. I tot per aturar-nos un moment a una gasolinera per protegir-nos de la pluja. Nosaltres, que teníem un aspecte de captaires bruts i suats, o fins i tot podíem semblar delinqüents, vam ser tractats com reis a casa d’una família pobre i generosa que en cap moment ens va demanar res a canvi. I ara, escrivint aquestes línies, em plantejo què hagués passat si la situació hagués estat al revés. Si la Lore i jo estiguéssim assentats a un bar del nostre poble i apareixes aquesta mateixa persona, l’haguéssim tractat igual? L’haguéssim invitat a casa nostra a sopar i a dormir? Em fa una mica de vergonya escriure la resposta. O potser no, perquè el sistema europeu és el culpable d’implantar-nos tan terror i egoisme que ajuda a programar el nostre cervell per evitar invitar desconeguts a casa nostra. Ara segur que ho veuré diferent. Viatjar així té aquestes coses. T’obre la ment i et fa replantejar certes qüestions. I en el teu cas? T’has preguntat què faries?

DEDICACIÓ.

Fa 20 anys, quan tenia 20 anys, vaig tenir la ocasió de viure durant més de mig any a Peterborough, Anglaterra. Durant aquest temps vaig viure a casa d’un suec que em triplicava l’edat. Cada tarda, després de treballar, assentats en pau al jardí de casa seva, quan m’iniciava al món de les cerveses, em va ensenyar i em va aconsellar coses que només un home de món com ell pot fer-te veure. Encara avui aplico dos dels seus consells en molts camps de la meva vida. Sempre el vaig considerar com un segon pare per mi. Va ser el meu millor mentor. Anders Bröms, siguis on siguis, aquesta crònica va per tu.

3. Punt de vista de Richard Parker.

Brrrrrmmmmm, brrrrmmmmmmmmm, brmmmmmmmmmmmmmmmmmmm, brmmmmm, brmmm, brmmmmmmmmmmmmm, brmmmmmmmmmm, Brrrrrmmmmm, brrrrmmmmmmmmm, brmmmmmmmmmmmmmmmmmmm, brmmmmm, brmmm, brmmmmmmmmmmmmm, brmmmmmmmmmm, Brrrrrmmmmm, brrrrmmmmmmmmm, brmmmmmmmmmmmmmmmmmmm, brmmmmm, brmmm, brmmmmmmmmmmmmm, brmmmmmmmmmm, Brrrrrmmmmm, brrrrmmmmmmmmm, brmmmmmmmmmmmmmmmmmmm, brmmmmm, brmmm, brmmmmmmmmmmmmm, brmmmmmmmmmm, Brrrrrmmmmm, brrrrmmmmmmmmm, brmmmmmmmmmmmmmmmmmmm, brmmmmm, brmmm, brmmmmmmmmmmmmm, brmmmmmmmmmm, Brrrrrmmmmm, brrrrmmmmmmmmm, brmmmmmmmmmmmmmmmmmmm, brmmmmm, brmmm, brmmmmmmmmmmmmm, brmmmmmmmmmm.

1INDONESIA

DEDICATORIA.
Brrrrrmmmmm, brrrrmmmmmmmmm, brmmmmmmmmmmmmmmmmmmm, brmmmmm, brmmm, brmmmmmmmmmmmmm, brmmmmmmmmmm, Brrrrrmmmmm, brrrrmmmmmmmmm, brmmmmmmmmmmmmmmmmmmm, brmmmmm, brmmm, brmmmmmmmmmmmmm, brmmmmmmmmmm.

DSC_6218

CONTACTES ÚTILS.

K77 Guest House Medan.
JL Seto No 6B.
Medan Area.
Medan-Sumatera Utara – 20216
Tel. 0617367078 o 081396538897

INSPIRACIÓN. “ITACA”.

I
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

LLUIS LLACH (Basado en el poema de Kavafis).

FraseDreamhunters53

No comments yet.

Deixa un comentari

Current ye@r *

7ads6x98y