Capítol 9. Síndrome de Münchhausen (Índia, part IV).

Si véns a l’Índia amb la teva moto et passarà el mateix que C3-PO amb els Ewoks: seràs un déu. Ja ens havien avisat que seriem l’atracció principal per allà on passéssim, però no imaginàvem que inundaríem les carreteres de gent quan ens aturéssim a beure una mica d’aigua per aguantar els gairebé 40 graus de temperatura ambiental.

Però tornem allà on ens vam quedar: l’arribada en tren a Bombay, una ciutat que no hauria de tenir aquest nom. Hauria d’haver estat batejada amb el nom de “Caos”. Estar allotjar al centre i sortir al carrer és de les coses més estressants que hem experimentat a les nostres vides. Hi ha soroll, contaminació, brutícia, centenars de persones agrupades en pocs metres quadrats, vaques mortes de gana al mig de l’asfalt passejant sense entendre res i molta, molta calor. Potser per aquest motiu no veiem a molts turistes. Realment és es-go-ta-dor. Sortir al carrer et deixa sense força. Encara que acabis d’arribar de Goa i estiguis amb el dipòsit carregat d’energia, trepitjar la ciutat farà que les forces disminueixin de cop i que la teva reserva indiqui el llum vermell.

DSC_4204

El primer dia ens vam allotjar a un hotel del centre per ubicar-nos i descansar del llarg viatge. A més, estàvem a prop d’una de les empreses que havíem de visitar per recollir la moto del port, que ho vam gestionar el mateix dia que vam arribar. Vam tornar a l’hotel i vam sortir al carrer només a comprar menjar i beguda. Durant poca estona vam tornar a trepitjar el carrer, però és tan l’impacte que rep la teva ment passejant que necessites tornar ràpidament a l’habitació per recopilar la vivència viscuda i ordenar-ho tot on toca. Un país amb una religió amb més de 2.000 déus és impossible que passi desapercebut pel teu esperit.

Al matí següent vam decidir tornar al iHotel, un hotel de les afores que ja coneixem de la nostra primera visita i que més o menys ens proporciona tot el que necessitem. Com que era divendres, havíem d’esperar al dilluns per continuar amb totes les gestions. Tot i que teníem moltíssimes ganes de tornar a veure en Richard, havíem de tenir paciència. Molta. Les coses bones es fan esperar, i Richard és molt bo.

Fins que va arribar el dilluns. Començava el merder. Al matí vam visitar la segona oficina que ens tocava, també al centre de Bombay. En una hora ens entregaven més papers i ens comentaven que ja podíem anar al port. Vam agafar un taxi amb un conductor que no entenia res i que no parava d’escopir tabac per la finestra. Va trigar una hora i mitja a portar-nos al destí. Un cop allà, vam anar a les oficines del port més perduts que Jack Shepard i els seus amics de la sèrie que més m’ha enganxat a la meva vida. Com una baldufa, vam anar d’una punta a l’altra fins que, de sobte, ens vam trobar asseguts davant d’una taula on hi havia qui semblava un dels caps del port. Semblava bon home. Molt educadament i amb un anglès fluït va trucar a un contacte seu que creia que ens podia ajudar. Vam quedar amb ell el dia següent a les 10 del matí, doncs el dilluns ja s’havia fos. Aquella era una bona notícia. La dolenta era que ens van comentar que el dijous començaven unes festes de quatre dies que celebraven el naixement de Gandhi. Això significava que teníem dos dies per treure la moto del port. Si no, hauríem d’esperar fins el dimarts següent, amb tot el que això suposava (despeses d’hotel, d’energia, d’il·lusió… estàvem molt cansats de Bombay. Ho hem reiterat, veritat?).

El dimarts a les 10 vam tornar al port esperant a algú que no havíem vist mai. A les 11 encara no hi havia ningú. El vam trucar. Ens diu que vindrà a les 11.30. Les 12 i no hi havia ningú. El truquem. Ens diu que vindrà a les 12.30. Les 13 i no hi havia ningú. El truquem. Ens diu que vindrà a les 13.30, i li diem que no sabem si creure’l. Ens va penjar el telèfon. Les 13.30 i no venia ningú. El tornem a trucar i ens diu que vindrà a les 14. I no ve. Ens havíem esperat 4 hores drets en un indret del port sota un cel abrasador que fregia a tothom que s’hi estava més de 5 minuts. Desesperats tornem a la oficina del que semblava un dels caps del port i ens va ajudar. El va trucar i qui ens havia d’ajudar li va comentar que ara no ho podia fer. Ens va tornar a ajudar i va trucar a un altre dels seus contactes, amb qui vam quedar a les 11h del matí següent. Si no trèiem la moto aquell dimecres, hauríem d’esperar-nos gairebé una setmana més, doncs començaven les festes. No obstant, aquell dimecres sí hi va haver sort. Tot i que vam haver d’esperar unes 8 hores asseguts a un sofà brut ple d’àcars, per fi, al final del dia, ens van conduir fins a la moto, que estava tapada sota un sac pudent per tal que no es pogués veure i no distreies als treballadors. I a les 22 hores més o menys, la trèiem per dirigir-nos fins a l’hotel. D’aquesta manera, el primer dia ja trencàvem una de les normes que ens havíem marcat: no conduir de nit.

20141001_125555

20141001_203207

Un consell: si has de tractar amb indis per alguna feina o negoci, ni se’t passi pel cap donar-los pressa. No només no serveix de res, sinó que encara és pitjor. Es col·lapsen, corrent el risc de que la feina o negoci surti malament. Has d’anar al seu ritme. Ells no s’adaptaran a tu. O ho fas tu, o perds. Així de fàcil.

20141002_121952

Al matí següent vam aprofitar per netejar la moto a fons i equilibrar l’aire dels pneumàtics. Ens esperaven més de mil kilòmetres per arribar a Agra, que segur no serien gens fàcil. Personalment encara no era conscient que viuríem els dies més perillosos i difícils que un pot viure a una carretera. Mostra d’això és que veuríem molts accidents, fins i tot la possible mort d’un motorista atropellat per un camió.

Fins que va arribar el dia. Vam sortir de l’hotel ben d’hora per tenir el màxim d’hores de llum solar. I vam quedar sorpresos. Estàvem tan emocionats per tornar a estar amb en Richard que vam conduir uns 600 kilòmetres sense molts problemes. Ens esperàvem que fos més complicat. Però res. Tot estava bé. El primer dia a les carreteres índies va anar de meravella. Ens preguntàvem si el segon seria igual. Encara no imaginàvem el que ens esperava.

Vam passar aquella nit a un hotel d’Indore, on ens van fer una rebaixa del preu per una habitació més que correcta. Va ser allà quan vam començar a percebre el poder de la moto. Aparcada a l’entrada de l’hotel, era l’atracció del barri. Tothom s’acostava a tocar-la, pujar-s’hi al damunt i fer-se fotos. Al principi ens feia una mica de por que hi poguessin, però era impossible frenar-los. Fan el que volen. La seva emoció és tan gran que no poden evitar-ho. Estirat al llit vaig veure com el noi que ens havia ajudat feia pocs minuts a pujar les maletes a l’habitació i que ens va demanar agregar-lo al facebook, va publicar una foto al seu perfil on estava damunt la moto amb unes ulleres similars a les que portava en Silvester Stallone a la pel·lícula “Cobra”. Només li faltava el llumí a la boca.

10686972_482023828607340_2677581255916071111_n

Vam anar a sopar al mateix hotel i en mig del primer plat se’ns va acostar un noi i em va donar una mica de conversa. De sobte, va treure el seu mòbil de la butxaca, va començar a parlar amb algú, va fer una pausa, i em va preguntar si em podia passar amb el seu amic, que volia parlar amb mi. I així va ser com em vaig trobar parlant amb algú que no sabia qui era sobre la moto en un anglès indi que em costava entendre.

Al matí següent ens vam llevar pensant en que si tot seguia igual, podríem arribar a Agra aquell mateix dia. Vam pujar a la moto i als pocs kilòmetres ja vam intuir que la cosa no seria tan fàcil com el dia anterior. Ens vam creuar amb tota classe d’animals: cabres, vaques, xais, camells, gossos, gats, i fins i tot amb un burro pintat amb punts de mil colors. Les carreteres semblaven un zoo. I mentre ens delectaven tota classe d’animals que sortien per tot arreu, vam esquivar cotxes, motos, camions, autobusos i altres vehicles difícils de classificar que ens avançaven per totes bandes. I tot sense treure els ulls de la carretera, amb un asfalt amb pèssimes condicions amb cràters tan fondos que si entres i hi caus, no et treuen d’allà ni amb les escales d’un camió de bombers. Sense oblidar els kamikazes. Cada vint o trenta kilòmetres apareixia un de cara procedents del no res. I a tot això, afegeix-li una gran quantitat de fum negre que t’empasses, sobretot quan avances als camions, uns vehicles amb uns clàxons que expulsen unes sintonies estridents gens harmonioses. T’alimentes de tan fum que la cara et queda tan negre com el carbó que et porten els Reis d’Orient en un any de pèssim comportament. Respires tanta merda que per la nit no pares de treure’t boletes de mocs negres del nas que no saps on tirar. Però les habitacions dels hotels ajuden. Són tan brutes que no costa gens amagar-les i dissimular-les per algun racó. Cada moc és com el “Predator”, aquell enemic marcià de Swarzzenegger, que queda fàcilment camuflat a algun racó de l’habitació. I encara que l’acabi veient l’home de la neteja, dubto que li molesti.

20141005_110218

20141016_125320

I cada dia de conducció, a mitja jornada, a 38 graus de temperatura ambiental, quan decidim aturar-nos un moment per aixoplugar-nos a l’ombra d’un arbre durant 5 minuts per beure una mica d’aigua calenta, als 3 minuts un perímetre de 4 metres de la carretera ja està inundada de gent, amb un periodista i tot. Només falta l’alcalde del poble més proper. Segur que no triguen a trucar-lo. Al principi fa gràcia, però després comences a entendre als pobres famosos que pateixen l’assetjament per part de la premsa del cor.

DSC_4689

I va ser al mig d’aquestes multituds quan vaig recordar un article que vaig llegir al diari fa anys. Tractava d’un home que va anar a l’hospital més de 800 vegades en un any. Els metges sempre li deien que estava bé, per lo que li suplicaven que no tornés. Però estaven equivocats. Resulta que el pobre home patia el conegut “Síndrome Münchhausen”, una malaltia típica de les persones amb baixa autoestima que només pretenen ser el centre d’atenció durant uns instants davant de qualsevol persona, la coneguin o no. Ja sigui visitant el metge mil cops, conduint Jeeps descapotables de color grocs amb rodes gegants, conduint amb la música al màxim volum amb els vidres baixats o saltar als camps de futbol al mig d’un partit com feia el pobre Jimmy Jump, son persones que necessiten cridar l’atenció per equilibrar així l’amor que els manca per arribar a estar bé. Doncs entre aquelles multituds vaig deduir que l’Índia era el seu lloc ideal. Si volen ser el centre d’atenció i volen rebre una bona dosi d’autoestima, que hi vagin amb la seva pròpia moto. A aquest país es sentiran tan famosos i admirats com Brad Pitt. Seran uns déus. Literalment. Com C3-PO pels Ewoks o en Ganesh per als hindús. Definitivament, si tenen l’autoestima baixa i pateixen aquest síndrome, l’Índia és la seva millor medicina.

I d’aquesta manera, cridant l’atenció de tot el món per tot arreu, vam recórrer uns 1.500 kilòmetres fins a la frontera de Nepal. Abans vam passar per Agra, on ens vam aturar uns dies per visitar el Taj Mahal sense haver de pagar entrada, doncs celebraven una festa (una altra). Li vam dedicar tot el dia. El temple ho mereix i la vista no cansa. Diu la llegenda que un cop construït, l’Emperador va fer tallar les mans a tots els obrers per tal que no en poguessin construir un altre igual. Massa crueltat per tractar-se d’un dels obsequis d’amor més famosos de la història.

DSC_4783

En un parell de dies vam anar a Lucknow, la ciutat índia més europea que he vist mai, i la última nit al país d’en Gandhi la vam passar a Gorakhpur, una ciutat que en absolut val la pena visitar. I menys els seus hotels. Ens vam allotjar en un de caríssim i nefast. L’habitació era tan bruta i estava plena de paneroles. Sortien per tot arreu. I d’aquesta manera vam acomiadar-nos d’un país que es impossible d’oblidar, sense saber que Nepal ens encantaria, i sense saber que pels carrers saturats de Thamel de Kathmandu un conegut em sorprendria cridant el meu nom mentre estava despistat pensant amb les meves coses, com ho estic sempre. I mentre em raspallava les dents abans d’anar a dormir en aquell hotel infestat d’insectes, em vaig preguntar “fa falta netejar-me-les si només he menjat dos galetes en tot el dia?”. I parlant de menjar, he perdut uns cinc quilos com a mínim. Si algú els troba, pot fer amb ells el que vulgui. Jo ja no els vull.

*Somiar és gratis, però per realitzar-ne alguns, necessites ajuda. Aquest bocí de somni ha cobrat vida gràcies a APIC – Asia Pacific International College, Go Study Australia,Foto24 i Dynamic Line gràcies als nostres col·laboradors, i sobretot gràcies a tu, que has decidit seguir-nos. I no ho oblidis: si pots somiar-ho, pots fer-ho.

CURIOSITAT.

El que olores mentre dorms afecta el contingut dels teus somnis. Comparant els efectes d’olorar a roses i respirar la pudor de ous podrits mentre dormim, els investigadors van comprovar que el to emocional dels somnis és positiu en el primer dels casos i negatiu quan l’olor resulta desagradable.

DEDICACIÓ.

Seguim amb la família. Aquesta crònica la dediquem a la Miha i en Gigi, la germana i el cunyat de la Lore, i als nostre nebots, l’Alexia i l’Antonia, i l’Eric i la Jana. La família és fonamental per tenir una vida sana. Al seu costat ens sentim tan saludables com dos joves de 15 anys.

FraseDreamhunters32

2 Responses to “Capítol 9. Síndrome de Münchhausen (Índia, part IV).”

  1. isabel mir cortacansnovembre 19, 2014 at 8:53 pm #

    Quin caos de carreteres! Quin estrés! Però quantes ovelles I camells I carros I cotxes I persones I vaques I més ovelles I més camells I més carros I més de tot! I camions que ocupen tota la carretera I … és impressionant! M’ha encantat el video. És una experiència fantàstica. Felicitats I una abraçada a tots dos!

    • Albert Soler
      Albert Solernovembre 20, 2014 at 10:45 am #

      Isabelll!!! Van ser els dies més durs i perillosos a la carretera de la nostra vida. Vam veure un accident on difícilment el motorista va sobreviure. És molt dur, però ara recordo aquells moments com els millors records damunt de la moto. Conduir per l’Índia és moooolllttt béstia!!!!

Respon a Albert Soler Click here to cancel reply.

Current ye@r *

7ads6x98y