Capítol 5. En Chanquete no ha mort (Sèrbia, Bulgària, Grècia i Turquia).

Dia a dia anem perdent la noció espai-temps. Sovint em desperto al dematí i penso “¿on soc?”. La vista es va aclarint a mesura que vaig parpellejant els ulls i lentament em veig a una habitació desconeguda. 

N’hem dormit ja en tantes que es fa difícil respondre ràpidament. En no menys de 4 segons et dones compte que la resposta és “en un hotel”, i recordes que estàs viatjant des de ja fa un temps. Llavors és quan t’apareix la següent pregunta: “A quin país estem?”. I després de recordar-ho, pots anar a la tercera: “Quin dia de la setmana és?”. I amb aquest procés te n’adones que una sensació de pau i llibertat comença a florir al nostre cervell gràcies al Senyor Stevens (llegeix el capítol 2), que no para de treballar amb eficàcia 24 hores al dia. Sense cap minut de festa. Com un 7-eleven, que tenen obert 7 dies a la setmana els 365 dies a l’any, i tot i així tenen un pany a la porta.

No obstant, lentament, amb una mica d’esforç, vas recuperant la memòria i recordes cada instant, algun dels quals va quedant més i més llunyà. Hem viscut ja tantes coses que el record de Venècia, per exemple, ja ens queda una mica borrós. Entre la ciutat dels canals i Istanbul, que és on som ara, hem emmagatzemat tantes imatges al nostre cervell que sembla que ja faci cinc mesos que vam passejar per Venècia. I d’aquella visita no fa més de 20 dies.

Per aquest motiu, abans que se’ns esborrin del tot, aquesta crònica ens servirà a nosaltres per recordar com hem arribat aquí des de Mostar quan siguem avis i visquem a una residència (tan de bo sigui a la Campdevànol i hi tingui en Ritchie i l’Ojen a l’habitació del costat), i a tu per entretenir-te una mica i animar-te a tancar la tele, sobretot si estàs mirant Tele5 i tota aquella fauna de personatges amb la cara inflada de tantes operacions a les que s’han sotmès i les venes del coll a punt d’explotar del tan que criden des de ja fa taaaans anys i que parlen hores i hores de qui s’ha tirat un pet i lo fortíssim que és que hagi succeït quelcom semblant, o de qui ha anat a comprar llaunes de sardines a un supermercat on també hi havia magdalenes de xocolata.

El contrast entre les carreteres de Bosnia-Herzegovina i les de Sèrbia va ser força brusc. Vas conduint tranquil·lament per una de semi desèrtica, creues aquest fabulós invent creat per l’home anomenat “frontera”, i de sobte van apareixent cotxes per tot arreu. Sembla com si tornéssim a estar conduint per Europa, com si Bòsnia hagués estat un parèntesi en el trajecte.

Fruit de l’accident a Croàcia, al arribar a Cacak teníem un objectiu clar: canviar el pneumàtic del darrera. I ho volíem fer ràpid perquè sabíem que a mesura que ens anéssim acostant a Àsia, fer-ho serà una tasca més complexa. A mesura que avancem és més difícil creuar-se amb una moto com en Richard.

Entrem a Cacak gairebé de nit, i preguntem a un noi que hi ha pel carrer si hi ha algun mecànic a prop. Tan aviat com li acabem de fer la pregunta, treu el seu mòbil de la butxaca, truca i comença a parlar amb algú. Penja i torna a realitzar una altra trucada. Al acte, apareix la seva xicota, que surt de l’edifici de davant. Els dos entren al seu cotxe i ens diuen que els seguim. El destí és una petit taller de motos. Al ser ja una mica tard, com és normal és tancat. Li donem les gràcies a la parella, però no ens volen abandonar sense abans acompanyar-nos a un hotel. Els seguim i quan el trobem, fins i tot ens demana una habitació i ens acompanya al garatge. Li donem les gràcies i ens desitgem una molt bona vida.

A l’endemà ens dirigim al taller, on li exposem al mecànic la necessitat que tenim de canviar el pneumàtic. Ho fem com podem, doncs no parla anglès. Després de mirar tutorials pel youtube i de realitzar unes quantes trucades, ens diu que tornem a les 15h.

Aprofitem aquelles hores mortes per buscar un altre hotel més econòmic. El trobem al costat de la carretera nacional, on esperem fins a les 14.45 h., moment en el que pugem a la moto i ens dirigim un altre cop al taller. A l’arribar, veiem que aquest és ple de gent, que es presenten dient que són com nosaltres, uns fanàtics de les dues rodes, sobretot d’Aprilia. Han vingut a conèixer uns bojos que han decidit deixar-ho tot per realitzar el seu somni d’anar de Barcelona a Sydney amb moto. Doncs encantats!

SERBIA-ZoranVasovicB

El mecànic ens comenta que el pneumàtic ve de Belgrad amb autocar, i que finalment arribarà cap a les 18 h. Es llavors quan un dels seus amics, en Zoran, decideix pujar-nos al seu cotxe i portar-nos a una terrassa a prendre quelcom per matar el temps i conèixer-nos una mica més. I així van passant les hores, fins que tornem al taller i el mecànic marxa no sabem on amb la roda del darrera i desapareix durant una hora. Mentre l’esperem assentats a unes cadiretes de fusta amb les potes molt curtes, arriba en Petar, un bon amic d’en Zoran que també ens explica un munt d’històries de Sèrbia i també d’Austràlia, on sembla que te uns amics. I quan ja gairebé s’ha fet de nit, veiem com torna el mecànic. Aparca el seu cotxe, baixa, obre la porta del darrera amb molt de suspens, i veiem com alça la roda amb el pneumàtic amb un somriure dibuixat a la seva cara. Genial! Un altre problema solucionat fins que el tornem a tenir d’aquí a uns milers de kilòmetres. Com no podia ser d’una altra manera, els donem les mil i una gràcies i els invitem a una cervesa i els animem a que ens acompanyin a Sydney. Diuen que ara no poden.

Ja de nit tornem a l’hotel de carretera amb la intenció d’anar a dormir ràpid per aixecar-nos d’hora i conduir fins a Bulgària. Però la nit resulta ser lenta. A la planta baixa s’hi celebra un casament i no para de sonar una banda amb trompetes i un acordió que sosté les notes fins a l’infinit i que em recorda al vell Chanquete, que ja va morir fa temps tal i com va anunciar en Pancho al seu moment corrent per la platja plorant sense parar. O potser era mentida i va simular la seva mort perquè no el busquessin els mateixos de l’Ajuntament que volien embargar-li el vaixell en aquell episodi en el que cantaven “¡No nos moverán!”, i va venir a Sèrbia a buscar un futur millor. Qui sap.

Bulgària va ser un vist i no vist. Només ens hi vam quedar una nit. Teníem pressa per sortir d’Europa i veure baixar els preus de tot. Vam creuar el país en dos dies, i a falta de 15 kilòmetres per entrar a Turquia, vam improvisar i vam entrar a Grècia per passar una nit a Orestiada. Volíem entrar un moment a aquest país per poder comprovar a què feia olor. No sabem si és perquè era un diumenge, però aquesta ciutat d’uns 21.000 habitants va resultar una mica depriment, sobretot a les rodalies. Semblava que haguéssim entrat a un dels episodis de “Dimensió desconeguda”, aquell en el que hi ha un home en una ciutat i sembla que estigui tot sol, i que acaba resultant que és a una maqueta del Iver Tren amb la que juga un nen gegant. Hem de remarcar que el centre estava una mica més animat, però no dissimulava la tristesa que respirava o bé la ciutat, o bé tot el país. Però el que ens va semblar més curiós és que en ple agost, del carrer principal encara penjaven el que semblaven les llums de Nadal. Desconeixem si aquest fet està relacionat amb la crisi del país.

Grecia-Nadal

I l’endemà al matí vam dirigir-nos a la frontera per entrar a Turquia. Pel retrovisor de la moto vam mirar com Europa es començava a allunyar. Entrem en un nou camí del trajecte en el que intuïm hi haurà més pedres, dificultats i aventures. A través de Turquia ens acostem a Àsia, un continent que teníem ganes de visitar pel seu atractiu, contrastos, preus i diferències.

Fem parada a Istanbul, una atractiva ciutat tan plena d’estrès i de calor que fins i tot la moto ho nota sobrecalentant-se com mai ho havia fet fins ara. No obstant tot és perfecte fins que apareix el primer problema del viatge. No podem creuar Pakistan amb moto. És un país amb molts de conflictes i el visat no és fàcil d’obtenir. Et fan esperar dos mesos. I si l’aconsegueixes, que pot ser que no, durant tot el trajecte vas escoltat per soldats amb metralletes que t’acompanyen fins a la frontera amb l’Índia. Per tots aquests motius, MUY A PESAR NUESTRO, decidim no arriscar i enviar en Richard a Bombai. Ens hagués agradat creuar el Pakistan. Segur que és preciós. Però ens consolem pensant que a l’Índia i al Nepal també viurem i veurem coses espectaculars.

Per aquest motiu, ens passem els primers dies esbrinant com podem enviar la moto a Bombai. Comencem visitant l’aeroport, on ens envien a un petit ecosistema ple de botigues de logística que es dediquen a enviar paquets a tot el món. Les visitem totes, una a una, i és difícil comunicar-nos amb la gent, doncs gairebé ningú parla anglès, fins que trobem a l’Osama (que ens remarca que no és Bin Laden). Ens diu que envair la moto és molt complicat i car. Només la caixa ens valdrà uns 300 euros. Ho estudiarà i ens trucarà per dir-nos quelcom. I quan arriba la nit, un cop a l’hotel, rebem la seva trucada. La broma ens costaria uns 2.500 euros. Serà doncs que no.

Llavors és quan optem per la segona i última via: anar al port a veure si la podem enviar per mar. Després de moltes entrevistes a diverses oficines, on la meitat de treballadors deixen de treballar per atendre’ns i donar-nos pastissets, tots ens comenten que és gairebé impossible. Només es pot fer si ets una empresa. Si ets un particular, la cosa canvia. No obstant, a través d’un dels contactes arribem a una empresa del WTC, que ens comenta la pot enviar per uns 700 euros. Perfecte. L’únic problema és que trigarà gairebé un mes a arribar a Bombai. Però no tenim una altra opció. No som rics i no tenim prous patrocinadors.

Si t’hi fixes, veuràs que has llegit el procés de l’enviament en dos paràgrafs, però en temps real va durar uns 5 o 6 dies, que van ser molt moguts i estressants. Moure’s per aquí és força complicat, i no vam parar de visitar oficines i més oficines, algunes de les quals eren a 25 kilòmetres de distància. A més, aquí el trànsit no és el mateix que el que hi ha de Ripoll a Olot, per posar un exemple. I a més de la calor intensa, suma-li el fet que no saps del cert a on vas, doncs els carrers no apareixen al google maps i gairebé ningú parla anglès.

Però un dia, sense saber exactament com, per fi veus que ets al port davant d’un container gegant obert amb en Richard al costat esperant a que et donin l’ordre per entrar-la i lligar-la. I tot gràcies a en Hakan, un noi que treballa a una de les oficines del mateix port que ens va ajudar amb tota la burocràcia, que no és poca: creuar la frontera, segellar el carnet de passages (el passaport de la moto), tractar amb la policia per revisar l’equipatge, tractar amb els treballadors del port, i firmar mil i un papers que encara avui no sabem de què tractaven. Només aquest procés ens porta unes 10 hores. I per si fos poc, al final del dia, amb els seus companys de feina, ens carreguen al seu cotxe i ens acompanyen al centre d’Istanbul.

Motobarco

Durant el trajecte els hi expliquem el que ens va succeir amb la moto la nit anterior. A la matinada, quan ja feia estona que dormíem i quan personalment estava gaudint d’un somni que resumia el nostre viatge des de Dubrovnik fins a Istanbul, va ser quan l’alarma d’en Richard em va despertar. Érem al tercer pis de l’hotel i la sentíem com si estigués dins el nostre mateix llit. Vaig saltar del llit com un cangur, em vaig posar els pantalons botant com un conill i vaig baixar per les escales corrent com un gat espantat. A l’arribar a la moto vaig apagar l’alarma i vaig mirar carrer amunt. No hi havia ningú. Només vaig veure el noi que treballava a l’hotel i a un parell d’amics seus. Va ser llavors quan se’m va acostar rient i em va dir que havia sigut ell. Volia fer-se una foto amb en Richard. Quina por que tinc quan penso en el que ens pot succeir a l’Índia.

I ja està. Per fi teníem el problema de l’enviament de la moto resolt. A partir d’aquell moment ja podíem relaxar-nos i dedicar el temps a visitar la ciutat on la paraula “otel” s’escriu sene “h”, on cada dia uns altaveus et desperten amb uns cants a les 5 del matí, y on et pots comprar un “frigodedo” a qualsevol gelateria. Vam aprofitar els dies per visitar fins el seu últim racó, especialment el Gran Bazaar, que feia anys que desitjava veure amb els meus propis ulls. No obstant, encara que és molt interessant, em va decebre una mica. L’esperava més gran, amb més bullici, més crits i sobretot, més bogeria. El vaig trobar molt ordenat, educat i net. És genial i obligatori, però no és el que esperava. En canvi, les mesquites Aya Sofia i Sultan Ahmet sí que impressionen. No només els edificis en sí et deixen amb la boca oberta, els rituals que realitzen els creients al seu interior també ens deixen bocabadats.

DSC_4024

DSC_4144

Una de les tardes quedem amb en Hakan per prendre un cafè des d’una terrassa amb una vista espectacular de tota la ciutat. D’aquesta manera vam poder gaudir d’una estona encantadora que ens va ajudar a conèixer una mica més el país i la seva gent, doncs ens va parlar obertament de tot. Moltes gràcies per la teva companyia i ajuda, Hakan!

hackan-dreamhunters

I així van passant els dies fins que vam haver d’agafar el vol per anar a Bombai. S’acabava una etapa del viatge. A partir d’aquell moment tot seria diferent. Un altre continent, unes altres experiències. El pitjor que ens podia passar ara és que un dels dos patís un atac d’apendicitis en ple vol per ser operat a un hospital de l’Índia.

*Somiar és gratis, però per realitzar-ne alguns, necessites ajuda. Aquest bocí de somni ha cobrat vida gràcies a APIC – Asia Pacific International CollegeGo Study Australia,Foto24 i Dynamic Line, gràcies als nostres col·laboradors, i sobretot gràcies  a tu, que has decidit seguir-nos. I no ho oblidis: si pots somiar-ho, pots fer-ho.

 

CURIOSITAT. 

El 90% s’oblida. Quantes vegades ens hem despertat a la mitat de la nit amb el somni que acabem de tenir completament nítid a la memòria, i després de tornar a dormir i aixecar-nos, no recordem res? Si són malsons, no ens importa eliminar dels records aquells somnis desagradables. La cosa canvia quan el somni ens resulta agradable i tampoc aconseguim recuperar-lo de l’oblit. Per sort o per desgràcia, només recordem el 10% dels somnis.

DEDICACIÓ.

Com el passat sempre és present al nostre viatge, aquesta crònica està dedicada als meus amics de Barcelona Sergi Coulibaly, Jordi Bransuela, Reif Berdagué, Marta Nonell i Assumpta Planas, i a aquells que vaig coincidir a Tiempo BBDO, en especial a en Javi, Dani, Manu, Ferran, Alberto, Ariadna, Miguel i Ramon. A cadascun d’ells, una forta abraçada d’aquelles que deixen sense respiració, però només durant uns segons. Més temps podria afogar-nos a tots.

CONTACTO ÚTIL:

Mecànic que ens va canviar el pneumàtic:
Moto servis Bogicevic.
Pedrag Bogicevic.
S. Prvovencanog 55.
Cacak.
Sèrbia.
Tel. 032333201.

Frase2

No comments yet.

Deixa un comentari

Current ye@r *

7ads6x98y