Capítol 15. La pesada espasa d’en Conan. (Indonèsia II).

La distància més curta entre dos punts és la linea recta però, definitivament, no és la més divertida. I menys si ets a les solitàries carreteres del Nord d’Indonèsia. El problema és que, a mesura que avances cap al Sud, vas notant que les carreteres d’aquest país pateixen un colesterol elevat. Hi ha tant de trànsit que per recórrer 300 kilòmetres pots trigar fins a 7 hores.

Et passes l’estona avançant camions i altres vehicles per unes carreteres plenes de curves on és inevitable que en alguna ocasió el cor s’alteri per culpa d’estar tan a prop de xocar frontalment amb algú que ve en direcció contrària. Però el problema no és només el trànsit. La gent aquí és increiblement generosa i amable, però quan pujen a un vehícle, sembla com si es transforméssin i oblidéssin totalment el seu sentit de l’empatia i d’altruisme. A aquest país condueixen d’una manera molt agresiva i brusca. A més, passa com a l’Índia: t’avancen per tot arreu, a tota velocitat, sense cap mena de respecte. I si troben trenta centímetres entre la teva roda i les rodes del darrera del cotxe del davant, no dubten en col·locar-se al mig. Definitivament és un país on no només has de tenir quatre ulls conduint. Si vols finalitzar el dia sense cap rascada, el factor sort t’ha de ser altament favorable.

Si viatjar en cotxe és com mirar una pel·lícula a través del vidre, viatjar en moto és com ser-ne el protagonista. Sense cap mena de dubte, moure’t amb dos rodes per aquesta illa t’ofereix uns avantatges que no tens quan et mous com un turista amb autobusos o avions. Si visites Indonèsia amb un pack turístic, et portaran per tots els llocs preparats per extrangers, amb botigues i autòctons acostumats a tractar gent d’altres països que coneixeran tots els trucs per acabar venente qualsevol producte. No obstant, anar amb moto et permet posar-te a forats que gairebé no aparèixen als mapes. Llocs on hi viu gent que sembla que no hagin vist un turista a la seva vida. Quan passes pel seu costat es queden tan perplexos mirante, que sembla que hagin vist un marcià verd amb una trompeta rosa fent de nas. I quan experimentes tot això, entre moltes altres coses te n’dones que viatjant a quatre rodes mous el cos, mentre que si ho fas a dues rodes mous l’ànima. No hi ha comparació possible.

Abans d’abandonar l’illa de Sumatra, vam fer una parada a Lahat, una ciutat que tot i ser força gran, no està preparada per a turistes, fet que li dóna un encant especial.

Com al Nepal després de visitar l’Índia, Lahat va ser com un bafarada d’aire fresc. Tan la ciutat com la seva gent ens va tractar, com sempre, com reis. Vam decidir fer una parada de tres dies per poder celebrar el Nadal com es mereix. I com que per a nosaltres no eren unes festes normals (per començar, estàvem a uns 35 graus), vam decidir allotjar-nos a un hotel amb bany propi a les habitacions. Era tan bo i net que també tenia vàter en comptes d’el típic forat brut i pudent al terra on l’equilibri i la punteria et poden jugar mès d’una mala passada. A més, teniem una xarxa de wifi acceptable, que no òptima, per poder comunicar-nos amb la família i amics durant aquests dies tan especials.

I com sempre a Sumatra, coneixes a gent adorable encara que no vulguis. És totalment inevitable. Un d’aquells dies, es va creuar davant nostre un grup de nois que es dedicàven a fer ràfting al cantó més salvatge del riu de la ciutat. Com no podia ser d’una altra manera, ens van convidar. La Lore i en Kristjan no van dubtar a acceptar la invitació per poder passar una altra tarda innolvidable que mai oblidaran. En quan a mi, acumulava tan cançament que vaig decidir quedar-me a gaudir d’aquella fantàstica habitació. Volia aprofitar-la al màxim. Així doncs, la mitat d’aquella tarda la vaig dedicar a dormir, i l’altra a escriure la crònica número 12.

IMG_3623

IMG_3615

IMG_3409

IMG_3326

SONY DSC

I com que no només es fa camí al caminar, sinó també donant gas, vam decidir seguir teixent el nostre somni montats un altre cop a les motos amb les piles ben carregades direcció a l’illa de Java. Diuen que al mirar enrera hem de veure la senda que mai més s’ha de tornar a trepitjar, o rodar. I és veritat. Sempre són més bonics els somnis del futur que la història del passat. No obstant, en el nostre cas, en aquesta ocasió farem el possible per tal que no sigui així. Sumatra ens ha ofert els millors instants del viatge, i tot i que sóc de l’opinió que no s’ha de repetir el lloc que ja has visitat, Sumatra potser serà una excepció. Això si, sempre que sigui en moto.

Abandonem l’illa i continuem inventant el nostre futur pujant a un vaixell per dirigir-nos a la seva illa veïna: Java, que no The Hutt. Abans de salpar, ens n’adonem que a l’aigua hi ha dos nois jugant-se la vida al costat del vaixell que esperen recollir les monedes i bitllets que la gent els hi tira des de la borda. Naden d’aquí cap allà a tota velocitat per estar a temps de recollir les monedes abans que s’enfonsin al fons del mar. I com sempre, en Kristjan també aprofita les dues hores que dura el trajecte per fer una migdiada de les seves i carregar encara més les piles. Seran necessàries tenir-les ben plenes per entrar a Jakarta, la capital del país i una de les ciutats amb més transit del món.

IMG-20141205-WA0004

Aquell dia va ser extrany. Al aturar-nos a l’entrada de Jakarta per buscar un hotel econòmic, la Lore veu que té un munt de trucades perdudes de la seva germana al mòbil. La truca a l’instant, doncs dedueix ràpid que es tracta d’alguna urgència. Resulta que la seva família estava preocupada perquè feia poques hores que s’havia estavellat un avió que feia la ruta d’Indonèsia a Malàisia. Tot i que sabien que durant aquells dies no teniem previst pujar a cap avió, estàven tan preocupats com quan, a l’inici del viatge, vam publicar la nostra pròpia esquela a la crònica número 2. Com en aquella ocasió, sentir la veu de Lore els va tranquil·litzar a l’acte.

Després de trobar un hotel més que acceptable al centre de la ciutat, els tres vam anar a sopar a una paradeta ubicada al carrer del davant amb gent autòctona amb qui vam parlar durant una bona estona.

Ben d’hora, al matí següent sortim de Jakarta direcció Sud. Java és una illa similar a la de Sumatra, que per creuar-la has de conduir més de 1.000 kilòmetres. Lentament, a mesura que vas acostant-te a l’illa de Bali notes que el país va estant més preparat pels turistes, i la gent està força més habituada a la teva presència. No obstant, el seu encant no s’atura. Com a l’hotel on el propietari ens va convidar a sopar al restaurant del seu germà, on la Lore es va passar tota l’estona cantant a un karaoke amb uns altaveus tan grans com els que hi poden haver a les Festes Majors de qualsevol poble i que et poden assordar si no estàs atent, o a aquell altre hotel en el que per arribar a l’habitació havies de creuar un passadís inundat amb més de mil papallones flotant a l’aire. Si a França i a Itàlia en vam matar algunes, a Indonèsia, aquella nit, vam cometre un genocidi involutari. Si voliem arribar a l’habitació no hi havia cap altre remei.

IMG_7323

Cal destacar la nostra nit a Surabaya. El destí decideix que serà a aquella ciutat on passarem el cap d’any per donar la benvinguda al 2015, un any que definitivament no serà com esperàvem degut a una decisió que desvetllarem a la propera crònica.

Aquella nit, aquella ciutat és trista. Les autoritats havien decidit cancelar les festes que tenien planificades perquè des d’allà va ser on va sortir l’avió que pocs dies abans es va estrellar al mar direcció a Kuala Lumpur. D’aquesta manera, es solidaritzaven amb les famílies afectades per aquesta desgràcia.

En prou feines sortim de l’hotel. I deixem que sigui en Kristjan qui ens ensenyi com celebren el cap d’any a Islàndia. Primer sortim un moment al pàrking de l’hotel i lliga una corda de l’estrem d’una moto a l’altra amb l’objectiu que la saltem. Ens comenta que, amb aquest acte, simbolitzen el salt com el canvi d’un any a un altre. I després anem a seure al hall de l’hotel amb unes cerveses i ens proposa fer el mateix que fan ells quan es reuèixen amb la família aquella nit. Després de menjar, un a un han d’explicar com els ha anat l’any que deixen enrera, i com esperen que serà el que ve. I en ningún moment, sota cap concepte, se’ls pot interrumpir. Sembla fàcil, però no ho és tan. Sobretot si el que parla menciona algú de la taula!

Com era d’esperar, anem a domir una mica tard. Abans de tancar els ulls afogats en l’obscuritat de l’habitació amb l’aire condicionat al màxim, vam cercar un nou somni per cumplir durant el 2015. Un que ens fes por, por, doncs si no et produeix cert pànic, segurament és perquè no és suficientment gran. Però no en vam trobar cap amb aquestes característiques. En trobem un sota el llit, però no ens fa tremolar gens. Potser el que estem realitzant ja ens ha vacunat contra el terror dels desitjos.

DSC_6549

I així continuem el nostre camí direcció Sud per unes carreteres saturades durant kilòmetres creuant mil llogarets que, en realitat, sembla que només en sigui de gegant una de tantes que n’hi ha. I no només són plenes de vehícles. També hi transiten animals de tot tipus, com la gallina boja que es va llançar contra la meva roda del darrera. Després de sentir un “Ziiiitttt” molt fi, vaig deduir que es tractava del final del seu viatge per aquest món quan per el retrovisor vaig veure un munt de plomes flotant a l’aire. També has d’esquivar un munt de gent, com la munió que es col·loca al costat de la carretera amb una escombra que utilitzen per recollir els bitllets que la gent els tira des de les finestres dels autobusos. Al veure diners a la carretera, no dubten en saltar al mig de la calzada sense importar-los que vinguis a tota velocitat. I encara que hi hagi policia a prop, ningú els atura. I parlant de policia, ens va semblar curiós el que vaig llegir referent a les dones que entren al cos. Segons sembla, per ser una policia hi ha un requisit indispensable que s’aplica des de fa pocs mesos que a Europa seria impensable: han de ser verges. Desconeixem el motiu i com ho comproven. Suposo que ho deuen esbrinar tal i com ho fa la comunitat gitana, que ho comproven abans que la dona es casi. Però no n’estem segurs. Tampoc ho hem preguntat.

A les carreteres veus motoristes que fan equilibris de tota mena per transportar objectes i persones. Des d’una moto amb tanta llenya que gairebé no es veu el conductor, o un altre que porta una roda de tractor gegant a la seva cintura com si fós un flotador, fins a una on un pare porta al seu fill de dos anys com a màxim a la seva esquena, amb un nadó de mesos al seu braç dret (l’esquerra l’utilitza per donar el gas. I com no, ningú porta casc. Hi ha un dia que ens sorpren perquè tothom transporta gossos. I no només un. Hi ha motoristes que en porten un davant i un altre al darrera, lligats perquè no puguin saltar. Al adelantar-los, se’t queden mirant amb la boca oberta treient la llengua, que es mou d’amunt ballant al ritme del vent. No sabem el motiu, però segur que es tracta d’alguna festa on ells són el protagonista. Esperem que en surtin vius!

Gos

I d’aquesta manera, la gent, lentament, kilòmetre rera kilòmetre, va deixant de veure’t com a un extranger a qui s’ha de tractar bé per veure un maletí ple de dòlars. Sobretot si vas damunt d’una moto com les nostres. Com va passar a Bromo, un lloc turístic pel seu immens cràter volcànic. Allà estan tan habituats al turisme que per entrar al poble has de creuar una barrera com la de les fronteres que només s’obre si pagues la mòdica xifra de 20 dòlars, una quantitat de diners que no estem disposats a pagar. I no només perquè es tracta d’una quantitat elevada, sino també perquè experimentem quelcom que no hem experimentat fins ara: l’home encarregat d’aixecar la barrera ens tracta amb despreci.

DSC_6561

Aquella nit la passem a una caseta particular d’aprop del cràter. Sopem a un restaurant que ja és com els d’Europa, i dormim a una habitació tan humida que el llit i el coixí són gairebé molls.

I amb els cavells molls, no només per culpa dels coixins, sinó també perquè encara arrosseguem la suor del dia anterior per culpa de l’ausència de dutxa a la casa on ens han allotjat, a uns 35 graus continuem el nostre camí. Ja som a prop del port on embarcarem les motos per abandonar Java direcció a l’illa de Bali. I com he explicat poques línies més amunt, serà el moment de prendre decisions importants que marcaran el nostre destí i que fa temps que estem discutint. Però com diu la veu en off de la última seqüència de la pel·lícula “Conan, el bàrbar” mentre es veu a un Arnold Schwarzenegger pensatiu reposant ajegut a un tro sospesant una espasa immensa com si fós una ploma, però que en realitat pesa tant que segur que jo mai podria aixecar del terra encara que em passés mesos practicant amb peses al nou gimnàs que els meus amics Eudald i Aleix estan a punt d’obrir al meu poble amb l’ajuda de la Judit, la millor arquitecta de Ripoll, “aquesta és una altra història que encara no és el moment d’explicar”. Hauràs d’esperar a arribar a la línia número 112 de la propera crònica.

*Somiar és gratis, però per realitzar-ne alguns, necessites ajuda. Aquest bocí de somni ha cobrat vida gràcies a Go Study Australia,Foto24 i Dynamic Line, gràcies als nostres col·laboradors, i sobretot gràcies a tu, que has decidit seguir-nos. I no ho oblidis: si pots somiar-ho, pots fer-ho.

CURIOSITAT.

Orgasmes als somnis. No només pots tenir sexe als teus somnis de manera tan plaent com a la vida real, sino que també pots experimentar un orgasme tan intens com un de real. Totes les sensacions que es senten durant el somni lúcit poden ser tan plaents i intenses com les experimentades a la vida real.

DEDICATÒRIA.

Dediquem aquesta crònica a en Kristjan, potser la nostra sorpresa més inesperada del viatge. Es tracta d’una d’aquelles persones que un cop la conèixes saps que serà imposible oblidar. No et deixa indiferent, tan per la seva capacitat d’adaptació al mitjà com per la seva autenticitat o pels seus consells. Una sola conversa amb ell és millor que dos anys d’estudi. Sap escoltar-te tan bé que fins i tot et sent quan no dius res. I en quan a l’entorn, s’adapta tan com l’insecte pal a les branques d’un arbre. Si fós una sabata, encaixaria perfectament tan al peu d’algú tan fi com la Ventafocs, com al del meu amic camioner, en Capdevila, que de fi no té molt. És com la plastilina. O com l’aigua que, com deia en Bruce Lee, si la poses dins d’una botella, es torna botella, o si la poses en una caixa, es torna caixa. És tanta la seva capacitat d’adaptació a l’entorn que despistaria al mateix “Predator” enmig d’un limbo blanc i fred. Depenent d’on estigui, tan pot ser una mantis religiosa com atea. La veritat és que en els més de 40 anys que fa que pul·lulo pel món, he conegut a poca gent amb aquesta capacitat. I quan la coneixes, la última cosa que desitges és perdre el seu contacte, doncs és d’aquelles poques persones amb les que no pares d’aprendre i sorprendre’t. És algú que sabem que sempre serà aquí, encara que sigui lluny i faci temps que no la veiem. I ell també ho sap de nosaltres. Una abraçada, company. Ha sigut un autèntic plaer creuar-nos pel camí de la teva vida.

CONTACTES ÚTILS.

Lahat Rafting.
Gedung Olahraga Serame.
Lahat, Sumatera-Selatan, 31418.
Tel. +6281271512228.
lahatrafting@yahoo.co.id
www.lahatrafting.com

Hotel de Lahat:
Grand Zuri.
Jl. Lingkar Lintas Sumatera No. 138.
Desa Manggul, Lahat.
Sumatera Selatan.
Tel. +62731326999.
www.grandzuri.com

INSPIRACIÓ: “LA VIDA”.

La vida es una oportunidad, aprovéchala;
la vida es belleza, admírala;
la vida es beatitud, saboréala,
la vida es un sueño, hazlo realidad.

La vida es un reto, afróntalo;
la vida es un juego, juégalo,
la vida es preciosa, cuídala;
la vida es riqueza, consérvala;
la vida es un misterio, descúbrelo.

La vida es una promesa, cúmplela;
la vida es amor, gózalo;
la vida es tristeza, supérala;
la vida es un himno, cántalo;
la vida es una tragedia, domínala.

La vida es aventura, vívela;
la vida es felicidad, merécela;
la vida es vida, defiéndela.

MADRE TERESA DE CALCUTA.

FraseDreamhunters50

No comments yet.

Deixa un comentari

Current ye@r *

7ads6x98y