Capítol 13. El Sr. Lobo i el seu vaixell de patates (Malàisia II).

No sempre és fàcil anar transformant el somni en un grat record. No tot és perfecte, i pensant-ho bé, ja està bé que sigui així. Però la caiguda que vam patir fa pocs dies ens han deixat una mica tocats. Tan física com mentalment. Les seqüeles s’instal·len al teu cos i a la teva ment, i mentre les primeres marxen en qüestió de dies, les altres son perennes i poden decidir agafar una cadira i seure a la teva ment per reposar un temps amb la intenció de no marxar en setmanes. Tot depèn de la teva voluntat per exercir la pressió necessària i acabar-les expulsant com si fossin el pus d’un gra madur i saturat al ben bé al mig del front.

Per aquest motiu, els primers quilometres després d’un accident amb moto al mig d’una autopista van ser delicats. A més del dolor dels cops, que va sortint lentament en forma de morats, l’autoconfiança està tocada i et preocupes pel que deu estar patint la teva acompanyant que, encara que no digui res, saps que la processió no va per fora i que està més tensa del normal. Potser no tan com un gat quan s’espanta al veure un buldog a prop, però sí més que un coala que acaba de despertar després de dormir més de 18 hores seguides.

Així doncs, decidim aturar-nos uns dies a Melacca, una ciutat costera turística entre Singapur y Kuala Lumpur que ens ajudarà a recuperar-nos dels cops rebuts. Aprofitem els més de 10 dies que hi estem per moure’ns poc i descansar molt. Anem al cine, canviem el pneumàtic del davant, i poca cosa més.

El proper objectiu del viatge és estudiar la manera d’enviar la moto de Malàisia a Indonèsia. Amb aquesta premissa, visitem el port de la ciutat per comprovar si hi ha opció d’enviar-la en vaixell des d’allà. No obstant, ens comenten que no és possible. Només hi ha transport comercial per persones. Ens diuen que hem d’anar a un port al costat de Kuala Lumpur. Així doncs, seguint les seves instruccions, després de gairebé dues setmanes, decidim continuar el camí seguint aquesta pista.

DSC_6020

Tornem a la capital del país, on ens allotgem al mateix hotel que vam estar la primera vegada que la vam visitar, a Xina Town. És un hotel on no només la relació preu-qualitat és bona. Hi ha treballadors que, escoltant-los, et poden fer vibrar l’ànima tan fàcilment com si fos la corda d’una arpa acabada de tensar. Com la història de l’Irene, una filipina que fa 4 anys seguits que treballa allà i que utilitza mig sou per enviar-lo als seus 4 fills, que viuen a Manila amb la seva àvia. O com la de la Melisa, una altra filipina que al no tenir papers no pot trepitjar el carrer. Del contrari, li pot succeir com l’ocasió en la que va sortir un moment a comprar. Un policia la va aturar i la va detenir. Afortunadament la van perdonar i no la van deportar. Des de llavors no surt de l’edifici. I d’aquesta experiència en fa més d’un any.

Trobar històries així en un viatge com aquest és fàcil. I escoltar-les enriqueix tan com entristeix. Coneixent-les ajustem el nostre nivell de prioritats i preocupacions. La balança que hem creat durant anys al nostre sistema europeu es corregeix, alleugerant el pes del cantó on es dipositen el que a casa entenem com un “problema important”. Escoltar els conflictes d’aquesta gent fa que modifiquem el nostre armari mental i ordenen molts dels nostres “problemes” al calaix que realment es mereixen, que ben bé podria tenir enganxat una etiqueta escrita a mà on s’hi llegís “tonteries varies”.

DSC_6134

Seguint el nostre pla, ens dirigim al port de Klang, que és a uns 30 kilòmetres de Kuala Lumpur. Els recorrem conduint per un caminet asfaltat d’un metre i mig d’ample especial per motos que, a més d’evitar peatge, com succeeix a molts països asiàtics, et permet evitar el trànsit de cotxes que hi ha a l’autopista. Passem per túnels “de joguet” i per paratges que ens fan gaudir d’una volta en moto diferent. Mentre, pensant sota el casc com sempre acostumo a fer, m’adono que realitzar un viatge com el que estem fet no és una bogeria tan gran. El trajecte ens portarà uns 200 dies aproximadament. Si la mitjana d’edat d’una persona és d’uns 29.200 dies (uns 80 anys), això significa que aquesta pausa que suposa aquest viatge equival a un percentatge del 0,68% del total del temps de la nostra vida. Penso que no és tan.

Al arribar al port, expliquem la situació a tot el món. I degut a la mandra de no voler gestionar un enviament tan estrany, o fruit del desconeixement, anem d’un despatx a un altre fins que n’arribem a un que, una mica sorpresos, ens indiquen que l’enviament d ela moto tindrà un preu que no volem assumir. Davant d’aquella situació, només ens queda una opció: trucar al “Señor Lobo”. Com a Pulp Fiction, no tenim més remei que visitar el Sr. Lim a l’illa de George Town, un personatge molt famós dins la família dels moteros que ajuda a tot el món a arribar a Indonèsia. El teníem en ment des del primer dia, però al trobar-nos al sud de Malàisia volíem assegurar-nos que no hi havia ninguna altra opció amb la fi de no haver de creuar el país una altra vegada direcció nord per conèixer-lo. Però no hi ha cap altra sortida. El Sr. Lim és el nostre home.

En un dia deixem la gran capital i ens dirigim al nord per entrar a una ciutat que ja vam visitar fa setmanes poc després d’entrar al país. Per arribar a l’illa on hi ha el Sr. Lim hem de tornar a creuar un pont espectacular de més de 10 kilòmetres de llarg. Potser el més espectacular que hem creuat a les nostres vides. I així arribem a una ciutat moderna, amable i diferent que ens acollirà el temps necessari per gestionar l’enviament de la moto. Procurarem que no sigui molt de temps, doncs la ciutat és força cara.

DSC_6139

Ens allotgem al hotel més econòmic que trobem que, tot i ser-ho, és car. Com a curiositat, veiem un adhesiu clavat al sostre de l’habitació en forma de fletxa, al costat del ventilador, que indica cap a on hem d’apuntar si volem resar de cara a la Meca, que no és el cas. Aquell mateix dia contactem amb el Sr. Lim i quedem amb ell el dia següent per embarcar la moto a un vaixell que mai oblidarem.

L’endemà, a primera hora, ens dirigim al seu despatx perquè ens acompanyi al port. Després d’entrar i conèixer-lo, ens comenta que ens hem d’esperar una estona, doncs a més de la nostra moto, hi carregaran una altre d’un motorista islandès, que coneixem al cap de pocs minuts.

Tots juts ens dirigim al port, on el Sr. Lim realitza totes les gestions pertinents i ens acompanya fins un moll on hi ha el nostre vaixell que, per sorpresa nostra, veiem que és de càrrega de patates i altres aliments.

20141210_141635

Amb paciència, conjuntament amb els mariners, lliguem primer la moto d’en Kristján, el motorista islandès, i la veiem flotar a l’aire fins que la carreguen a una cantonada del vaixell. I després lliguem la nostra per carregar-la a l’altre cantó. És impossible que el cor segueixi el seu ritme habitual observant els segons que la moto flota a l’aire suspesa per una corda. És inevitable no imaginar-se el pitjor. Afortunadament tot va bé i dipositen en Richard sobre la fusta d’un vaixell vell, on hi romandrà els dos dies que dura el viatge fins a Indonèsia.

20141210_142012

Ja sense la moto, abans de pujar a l’avió que ens portarà a Medan, dediquem l’últim dia passejant per la gran ciutat, preguntant-nos com serà el 17è país que visitarem des de que vam abandonar Ripoll. I efectivament, Indonèsia serà un país que ens acabarà sorprenent moltíssim, però potser el més destacable serà que, per crear-la ens acompanyarà un personatge que ens acabarà marcant el viatge.

Mentre, com sempre, redactem aquesta crònica per recordar aquest etapa de la nostra vida i ens freguem els ulls per assegurar-nos que estem desperts i que tot això que estem vivint no és un somni.

*Somiar és gratis, però per realitzar-ne alguns, necessites ajuda. Aquest bocí de somni ha cobrat vida gràcies a APIC – Asia Pacific International College, Go Study Australia,Foto24 i Dynamic Line gràcies als nostres col·laboradors, i sobretot gràcies a tu, que has decidit seguir-nos. I no ho oblidis: si pots somiar-ho, pots fer-ho.

CURIOSITAT.

Ansietat. La emoció més comú que s’experimenta al somnis és l’ansietat. A més, està demostrat que les emocions negatives són més comuns que les positives.

DEDICACIÓ.

Dediquem aquesta crònica a l’Irene, la Melisa i a totes aquelles persones “il·legals” que hi ha per tot el món; a aquella gent que no té “papers”, uns papers que no els atorguen la gent que sí que els té i que, esperem, mai es trobin en la mateixa situació d’urgència que es troben els que no els tenen. Com que mai se sap, en el cas que es giri la truita i que siguin ells els que acabin necessitant els maleits papers, automàticament aquesta crònica també estarà dedicada a les seves persones.

CONTACTES ÚTILS.

Per realitzar l’enviament de la moto de George Town (Malàisia) a Belawan (Indonèsia):

Mr. Lim.
cakrashipping@gmail.com
Cakra Enterprise.
187, 2nd Floor, Lebuh Pantai (Beach Street),
10300 Georgetown, Penang
Office telephone no, 042625879
Mobile telephone no. 0124709717

INSPIRACIÓ.

Porque estar vivo no es respirar, caminar y dormir. Estar vivo es tener parches en el alma y cicatrices en el corazón. Es desgarrarte, recomponerte, subir, bajar, rodar, ponerte del revés. Es tener ampollas en las ganas con tiritas de colores. Es gritar con las manos, cantar con los ojos, jugar con los sueños y volar con los pies. Es nadar en los sentimientos aunque sea a contracorriente, explotar de emoción, querer sin mesura y dejarte querer sin miedo. Es bailar en la fiesta que es la vida como si nadie te estuviera mirando, como si fuera a terminar mañana. Estar vivo es sentir.

Miguel Nasch.

FraseDreamhunters60

No comments yet.

Deixa un comentari

Current ye@r *

7ads6x98y